Les gramàtiques solen parlar molt dels diftongs
per tal de prevenir les errades d'ortografia a l'hora de posar accents,
dièresis o el guionet per tallar la paraula al final de la ratlla.
Però aquí hi ha un problema de fonètica greu i molt poc valorat. Molts
professionals, a la ràdio i a la TV, no se n'adonen.
Els diftongs que hi ha en català només són aquests: AI, EI, OI, AU, EU, OU que els formen una vocal forta (A, E, O) i una de feble (I, U) i aquests altres: UI, IU, UU que en tenen dues de febles.
No són diftongs els grups de vocal feble més vocal forta: IA, IE, IO, UA, UE, UO.
Hi ha algunes excepcions:
a) Quan hi ha tres vocals juntes i la del mig és una I o una U. Llavors la I o la U fan diftong amb la vocal següent:
Ex.: no-ia, re-ia, de-ia, re-ial, di-uen, mo-uen, re-iet, hie-na.
b) Si un mot comença en I seguida d'una altra vocal:
Ex.: io-de, iam-be, hie-na, io-gurt. (Aquí l'article no s'apostrofa: "el iode", "la hiena", "el iogurt").
c) Quan la G o la Q van seguides d'una U:
Ex.: qua-li-tat, qües-ti-ó, llen-gua, qua-tre, ai-gües, quo-ta, quant. ("SIGNE" de l'Albert Jané. 1962)
El problema gros no és pas l'ortografia sinó la fonètica. D'escriure-ho ja en sabem força. En castellà sí que són diftongs: IA, IE, IO, UA, UE, UO. Per tant, és pronuncien com una sola síl·laba. En català són dues síl·labes i així cal que ho pronunciem.
Altre cop el castellà ens malmet la nostra llengua. De fet, som nosaltres que deixem que el castellà ens domini. Els diftongs és un cas difícil perquè, a vegades, costa de trobar-hi la diferència a l'hora de pronunciar-ho. No hi tenim l'orella prou fina i en general, no se n'és gaire o gens conscient.
Una paraula que ens dirà clarament si fem una bona pronunciació és: "imaginació". Només cal observar si diem "imaginació", reforçant la síl·laba "ma" o bé "imaginació", reforçant la "gi". Ja veiem que el primer cas és incorrecte perquè porta a dir: "i-ma-gi-na-ció", fent el grup "ió" com a diftong i el segon: "i-ma-gi-na-ci-ó". És el correcte.
Ara hi posarem més exemples per tal de poder fer un bon exercici de fonètica.
La paraula "canviarem" és can-vi-a-rem i no can-via-rem.
Per aprendre a dir-ho bé, fixem-nos que cal reforçar la síl·laba "vi". Aquí posarem en negreta la síl·laba que cal reforçar:
Direm: "can-vi-a-rem" i no "can-via-rem" que seria pronunciat en castellà.
La paraula "aviat" és a-vi-at i no a-viat
Direm: a-vi-at i no a-viat.
La paraula "pronunciem" és pro-nun-ci-em i no pro-nun-ciem
Direm: pro-nun-ci-em i no pro-nun-ciem.
La paraula "continuació" és con-ti-nu-a-ci-ó i no con-ti-nua-ció
Direm: con-ti-nu-a-ci-ó i no con-ti-nua-ció.
La paraula "estudiem" és es-tu-di-em i no es-tu-diem
Direm: es-tu-di-em i no es-tu-diem.
Podríem practicar-ne més:
con-ti-nu-i-tat, o-ri-en-ta-ci-ó, ve-ï-nat, re-fe-rèn-ci-a, dif-tè-ri-a, con-ti-nu-a-rem, cons-ci-èn-ci-a-ci-ó, po-tèn-ci-a, o-ra-ci-ó, vi-ru-lèn-c-i-a, im-me-di-at (i no im-me-diat), su-at, co-pi-at, ca-mi-ó (no ca-mió), re-fu-gi-at, re-u-ni-ó .
Ara una paraula molt especial:
Justament la paraula "especial"
La frase "És un ... molt especial", tal com es diu ara, va venir d'Amèrica, fa una colla d'anys. La sentíem a les pel·lícules. Allà la vàrem aprendre. Ara a la radio, a la TV i per tot arreu, tot és especial: el dia que som, el convidat que entrevisten, el cantant que actua... Sol ser el recurs de quan no hi ha res d'especial. Abans no hi havia gaire res que ho fos d'especial. Ara tot ho és. Per això, caldrà tenir un interès especial a dir-la bé: S'ha de dir "es-pe-ci-al" i no "es-pe-cial com malauradament es diu tan sovint.
Ara quan es diu d'algú que "és especial", és un elogi, però quan es diu que "és una mica especial" ja veiem que tornem al sentit crític de sempre.
Finalment, cal anar alerta amb la paraula "circuit": no porta dièresi. Cal dir cir-cuit i no cir-cu-it. Ha de sonar com quan diem l'arròs ja és cuit.
Els diftongs que hi ha en català només són aquests: AI, EI, OI, AU, EU, OU que els formen una vocal forta (A, E, O) i una de feble (I, U) i aquests altres: UI, IU, UU que en tenen dues de febles.
No són diftongs els grups de vocal feble més vocal forta: IA, IE, IO, UA, UE, UO.
Hi ha algunes excepcions:
a) Quan hi ha tres vocals juntes i la del mig és una I o una U. Llavors la I o la U fan diftong amb la vocal següent:
Ex.: no-ia, re-ia, de-ia, re-ial, di-uen, mo-uen, re-iet, hie-na.
b) Si un mot comença en I seguida d'una altra vocal:
Ex.: io-de, iam-be, hie-na, io-gurt. (Aquí l'article no s'apostrofa: "el iode", "la hiena", "el iogurt").
c) Quan la G o la Q van seguides d'una U:
Ex.: qua-li-tat, qües-ti-ó, llen-gua, qua-tre, ai-gües, quo-ta, quant. ("SIGNE" de l'Albert Jané. 1962)
El problema gros no és pas l'ortografia sinó la fonètica. D'escriure-ho ja en sabem força. En castellà sí que són diftongs: IA, IE, IO, UA, UE, UO. Per tant, és pronuncien com una sola síl·laba. En català són dues síl·labes i així cal que ho pronunciem.
Altre cop el castellà ens malmet la nostra llengua. De fet, som nosaltres que deixem que el castellà ens domini. Els diftongs és un cas difícil perquè, a vegades, costa de trobar-hi la diferència a l'hora de pronunciar-ho. No hi tenim l'orella prou fina i en general, no se n'és gaire o gens conscient.
Una paraula que ens dirà clarament si fem una bona pronunciació és: "imaginació". Només cal observar si diem "imaginació", reforçant la síl·laba "ma" o bé "imaginació", reforçant la "gi". Ja veiem que el primer cas és incorrecte perquè porta a dir: "i-ma-gi-na-ció", fent el grup "ió" com a diftong i el segon: "i-ma-gi-na-ci-ó". És el correcte.
Ara hi posarem més exemples per tal de poder fer un bon exercici de fonètica.
La paraula "canviarem" és can-vi-a-rem i no can-via-rem.
Per aprendre a dir-ho bé, fixem-nos que cal reforçar la síl·laba "vi". Aquí posarem en negreta la síl·laba que cal reforçar:
Direm: "can-vi-a-rem" i no "can-via-rem" que seria pronunciat en castellà.
La paraula "aviat" és a-vi-at i no a-viat
Direm: a-vi-at i no a-viat.
La paraula "pronunciem" és pro-nun-ci-em i no pro-nun-ciem
Direm: pro-nun-ci-em i no pro-nun-ciem.
La paraula "continuació" és con-ti-nu-a-ci-ó i no con-ti-nua-ció
Direm: con-ti-nu-a-ci-ó i no con-ti-nua-ció.
La paraula "estudiem" és es-tu-di-em i no es-tu-diem
Direm: es-tu-di-em i no es-tu-diem.
Podríem practicar-ne més:
con-ti-nu-i-tat, o-ri-en-ta-ci-ó, ve-ï-nat, re-fe-rèn-ci-a, dif-tè-ri-a, con-ti-nu-a-rem, cons-ci-èn-ci-a-ci-ó, po-tèn-ci-a, o-ra-ci-ó, vi-ru-lèn-c-i-a, im-me-di-at (i no im-me-diat), su-at, co-pi-at, ca-mi-ó (no ca-mió), re-fu-gi-at, re-u-ni-ó .
Ara una paraula molt especial:
Justament la paraula "especial"
La frase "És un ... molt especial", tal com es diu ara, va venir d'Amèrica, fa una colla d'anys. La sentíem a les pel·lícules. Allà la vàrem aprendre. Ara a la radio, a la TV i per tot arreu, tot és especial: el dia que som, el convidat que entrevisten, el cantant que actua... Sol ser el recurs de quan no hi ha res d'especial. Abans no hi havia gaire res que ho fos d'especial. Ara tot ho és. Per això, caldrà tenir un interès especial a dir-la bé: S'ha de dir "es-pe-ci-al" i no "es-pe-cial com malauradament es diu tan sovint.
Ara quan es diu d'algú que "és especial", és un elogi, però quan es diu que "és una mica especial" ja veiem que tornem al sentit crític de sempre.
Finalment, cal anar alerta amb la paraula "circuit": no porta dièresi. Cal dir cir-cuit i no cir-cu-it. Ha de sonar com quan diem l'arròs ja és cuit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El teu comentari es publicarà quan haurà estat revisat.