Dimarts i el dimarts

Si volem indicar quan farem o quan passarà una cosa i la resposta és un dia de la setmana, cal tenir present que si hi posem l'article al davant, el significat canvia.
Per exemple:
"Quin dia farem la classe d'anglès?" Si responem "dimarts", volem dir que només en farem una i que serà dimarts vinent. Si, en canvi, responem "el dimarts" llavors volem dir "cada dimarts". L'article al davant li dóna un sentit de cosa habitual. Tampoc no s'ha de dir, per exemple: "El diumenge, dia 20 de maig hi haurà sardanes", sinó "Diumenge, dia 20 de maig, hi haurà sardanes". Sense posar-hi l'article "El" perquè és un sol dia. Si per dir "sempre", féssim servir "tots els dies" seria un castellanisme: "todos los dias".
En català llavors, potser val més dir, "cada dia", com els anglesos: "every day" o els francesos: "chaque jour".

Recordem algunes maneres de dir més coses sobre dates. Són maneres que no hem de perdre perquè són les catalanes:

"Vindran dijous que ve no l'altre" que també podríem dir, "Vindran de dijous en vuit".

"La setmana entrant és festa". "L'any vinent començaré a estudiar a la universitat".

El castellà també ens va portar a dir "el pròxim dimarts" que després es va catalanitzar amb "el proper dimarts". La forma catalana de debò és però, "dimarts que ve" o "dimarts vinent". "En general, el català té tendència a posar l'adjectiu després del nom.

De fet, no cal dir vinent ni que ve ni proper ni pròxim. Si som diumenge i diem senzillament dimarts no ens podem confondre. Segons el temps verbal ja s'entendrà si parlem de dimarts vinent o passat.
Dimarts vindrà el meu germà o bé Dimarts va venir el meu germà no deixen cap dubte de quin dia parlem.

La castellanització del 1714 ençà

Mecanoscrit.cat a la llista negra cada dia!

A la sinopsi de Dies perduts llegim: i Helen, la seva nòvia,
Sense comentaris. Això ja és mala fe. A la llista negra!

Mecanoscrit.cat a la llista negra!

A Els seductors llegim: ...la seva filla amb el seu nòvio...
El corrector automàtic ja m'avisa: la paraula NO EXISTEIX. Ho saben prou bé i, tot i això continuen d'escampar barbarismes. A la llista negra, sense dubtar-ho ni un segon!

El món ja escriu en espanyol: a la llista negra!

El món diu avui: "...allau de reaccions a gairebé totes les esferes polítiques. Una de les més ingenioses ha estat..."
Ja parla espanyol, sense embuts. Doncs des d'aquí ho denunciarem sempre. A la llista negra!

Cap, gens, res... per negar volen el "no".

Dues negacions

Dues negacions equivalen, és cert, a una afirmació. Dit altrament, si en una oració coincideixen dos termes negatius, en resulta una frase de sentit positiu. L'exemple més significatiu, amb els recursos negatius de què disposa el nostres idioma, és una frase com Se'n va anar no sense haver-me saludat. Es a dir, havent-me saludat. Entren també en aquest joc els verbs de sentit negatiu o, si es vol, privatiu com són abstenir-se, deixar (de fer una cosa), estar-se'n, ometre, prescindir, cessar, excloure etc. Així, oracions com No es va estar de fer-ho, Enraonava sense deixar de fer-ho, Va deixar d'abstenir-se'n, volen dir totes elles, al capdavall, el mateix que ho feia o que ho va fer.

Com se sap, els mots cap, gens, res, mai, ningú, enlloc —i  encara algun altre— no tenen, pròpiament, valor negatiu. i per això, quan van col·locats després del verb, en oracions realment negatives, necessiten imprescindiblement el reforç de la negació no: No ve mai, No l'he vist enlloc, No ho sabia ningú. I quan aquests termes van situats davant del verb, si bé és usual de prescindir del reforç de la negació no, la normativa recomana insistentment de no fer-ho: Ningú no podia pensar una cosa semblant, Ho diu perquè mai no s'ha preocupat de mirar-ho, Res no li agradava tant com la seva companyia. L'acumulació de diversos d'aquests elements aparentment negatius, en nombre parell o imparell, no afecta la presència de la negació no: Ningú no m'ha dit mai res enlloc.

Però esdevé algun cop que algú, amb la preocupació d'observar fidelment aquesta prescripció normativa —de no ometre el terme negatiu no— , no s'adona que la frase conté ja la preposició sense, que, com hem dit conté també un terme negatiu o excloent.

Aleshores s'ha de prescindir rigorosament de la negació no. En frases com Ho han fet sense que ningú se n'adonés o Treballa tranquil sense que res el distregui, la introducció de no —"sense que ningú no se n'adonés, sense que res no el distregui"— hi és innecessària, artificiosa, i, sobretot, incorrecta.

ALBERT JANÉ (Article publicat a l'Avui el 22-1-1978)

Gens i cap. Gaire i gaires. Força i forces. Molt i molts

Quan ens pregunten si d'alguna cosa en queda, i hem de respondre fent servir un d'aquests adverbis, cal tenir present que en farem servir un o altre segons es tracti de quantitats que es donin en pes o volum (en aquest cas és singular) o que es faci en nombre d'unitats (que és plural). Per exemple:

a) -"Queda sucre?" (sucre és singular)
-"No en queda gens" o "No en queda gaire" o "En queda força" o "En queda molt".
b) -"Queden olives" (olives és plural)
-"No en queda cap" o "No en queden gaires" o "En queden forces o "En queden moltes.

Més exemples: "Has de menjar força pa". Aquí "força" vol dir "tant com puguis" . No s'ha de dir "molt" que seria el "mucho" castellà, "Veig que n'has deixat força". Aquí "força" vol dir "bastant". Coincideix amb el "bastante" castellà.
"Si beus gaire vi, faràs mala impressió". Aquí "gaire" vol dir "massa".
"Si te'n queden gaires es faran malbé". Aquí "gaires" vol dir "molts" o "bastants".
En bon català, si podem dir "gaire", "gaires", "força" o "forces", no direm mai "molt", "molta", "molts", "moltes", "bastant", "bastants" o "bastantes" que seria traduït del castellà .
A les comarques de Girona, es fa servir el substantiu "gota" com si fos l'adverbi "gens". Així diem: "No queda gota de pa", "No té gota de paciència". Fa pensar que s'agafa "gota" com una quantitat molt petita d'una cosa i que si no s'hi arriba és que no n'hi ha gens perquè més petit que una gota és 'res'.
A Elx també fan servir "gota", però juntament amb "gens": gens ni gota.
A les comarques de Lleida ho fan ben igual amb la paraula "molla" que és una engruna de pa.

D'aquí (a) tres dies

    La manera catalana de dir quan passarà una cosa en el futur és amb la forma "d'aquí (a)...".
Per exemple: "D'aquí a tres dies" anirem a Girona" o "d'aquí a un quart dinarem". Això vol dir "passats tres dies" o "passat un quart"
    Si, imitant el castellà, diguéssim "dintre de tres dies", hauríem d'entendre que l'anada a Girona seria a qualsevol moment d'aquests propers tres dies.

    L'única manera catalana nostra de dir-ho és: "d'aquí a...".

    Sí que podem dir: "En tres dies ja hi ha hagut quatre accidents". Volem dir a dins d'aquests tres dies que han passat.

    En anglès ho tenen molt bé. Per indicar "D'aquí a tres dies" diuen "In three days" i per indicar a qualsevol moment dels tres dies vinents, "Within three days".

    Afegim-hi aquí que una manera catalana de dir "dia sí dia no" ("every other day", in English) també és "dia per altre". En castellà sembla que no hi ha pas una manera popular de dir-ho. Han de dir "dies alterns", ("dias alternos"). 

Ja haureu observat que, al títol, hem posat la preposició "a" entre parèntesis. Això és a causa del treball del malaguanyat lingüista Joan Solà, posterior a la creació d'aquest article del web El boncatalà, que conclou que s'ha d'escriure sense la preposició que, de fet, no es pronuncia. Així direm D'aquí un quart, una hora, un dia, tres dies, una setmana... D'aquí (sense la "a").

Ahir, avui, anit, demà i l'endemà

Encara que, tan abans com ara, el dia sempre ha tingut 24 hores, quan es tracta de parlar-ne, ara no es fa pas com abans. El dia eren les hores de llum: matinada, matí, migdia, tarda i vespre i la nit quan no hi ha llum i la gent ha de ser a dormir.. El concepte de nit i de dia era com a la Bíblia quan diu, per exemple, en parlar del diluvi universal, que va ploure quaranta dies i quaranta nits. Aquí el dia no són totes 24 hores sinó només quan hi ha llum i la nit quan és fosc. 

I aquesta manera de concebre les coses té conseqüències a l'hora d'enraonar. Així, en català, no havíem dit mai: "ahir a la nit" i, molt menys, "Ahir per la nit" (aquesta darrera ja fa esgarrifar). Són maneres de dir completament castellanes i a més, una mica imprecises. Els castellans no tenen "vespre" en el parlar habitual. Tenen "al atardecer" però no el fan servir com nosaltres que diem o dèiem tan sovint ahir "al vespre", avui "al vespre", demà "al vespre", etc.
Nosaltres diem: "Ahir al vespre" i "Aquesta nit passada", segons el cas. Perquè "ahir" vol dir "el dia d'ahir" no la nit. Mai no hem de dir "Ahir a la nit" Amb això, l'anglès ens fa costat : no diuen pas: yesterday night sinó last night (aquesta nit passada) i, també com nosaltres, yesterday evening (ahir vespre o ahir al vespre) i tomorow evening (demà vespre o demà al vespre). Nosaltres diem "aquest vespre" i ells this evening, ben igual. Diferim en què nosaltres també podem dir "avui al vespre" i, en canvi, per ells és incorrecte today evening. Només poden dir "this evening". Qui fa servir de forma habitual, en castellà "ayer al atardecer?". Ningú. Sempre diuen "ayer por la noche" o "ayer noche". Diuen "noche" allà on nosaltres diem "vespre" i els anglesos "evening".
El castellà no té "vespre". Cal parlar també de demà passat i d'abans d'ahir. Mai no hem de dir "passat demà" que seria castellà. Fa molts anys, diuen que gairebé per tot arreu dels Països Catalans, es deia "despús-ahir" en comptes d'"abans d'ahir". És clar que després d'ahir és "avui" i no "abans d'ahir". Però si tothom ho deia així, ja s'entenien. En aquest cas, potser, rebobinaven al revés. Actualment potser és difícil de sentir-ho.
L'Alcover-Moll ens fa saber que "despús-ahir" era una expressió utilitzada per tot arreu. El DIEC també la recull: 'DIEC'
Des del País Valencià em diuen que "despús-ahir" encara es diu. També diuen "l'endespús-demà" (d'aquí tres dies) i "l'endespús ahir" (fa tres dies). I "enguany passat" per l'any passat. Són usos tradicionals heretats que se senten cada volta menys.
Des de Perpinyà m'envien aquest comentari: "Despús-ahir (amb accent sobre la U) és (era) molt més estès del que dius. Només una falsa presumpció de castellanisme l'ha anat bandejant. També hi ha : dellà-ahir (Cerdanya, Ripollès, Garrotxa)" (jpgine 9.02.09)

Anit és un adverbi que es fa servir molt a Mallorca. Anit es diu per parlar de la nit d'ahir i de la nit d'avui. No hi ha cap problema: si el verb va en passat, és la nit d'ahir, si va en futur, la nit d'avui.
"En Joan va venir anit passada". "Na Joana arribarà anit".
Tots els diccionaris recullen anit, el DIEC i el DCVB per començar.
Del País Valencià em diuen que també s'usa "despús anit".

L'endemà: Una expressió que hem agafat del l'anglès i el castellà també ho ha fet, és l'expressió "el dia després", traduint servilment de l'anglès: the day after. Recordem que en anglès per "demà passat" diuen the day after tomorow, the next day, the following day. En català hem de dir "l'endemà" i en castellà jo diria que "el dia siguiente" mai "el dia després" o "después". També diem "L'endemà passat" i "L'endemà passat l'altre" per indicar els dies que segueixen a l'endemà. Nosaltres tenim aquesta paraula, "l'endemà", que no tenen ni l'anglès ni el castellà. Cal valorar-la i fer-la servir.

NacióDigital encara "porta" el temps al damunt: a la llista negra!

Ja havien sortit a la llista negra per això mateix. Ells semblen mesells. O cecs. O...
Aquesta és la d'avui: Margallo: «Portem junts des de 1476, i això no és abans-d'ahir». Vejam qui se'n cansarà primer: ells o nosaltres. A la llista negra!

NacióDigital: deuen ser "tontos"!

En aquest article http://www.naciodigital.cat/noticia/117680/agenjo/soc/unica/tonta/va/creure/9-n/havia/complir/llei, podem llegir aquest titular: 
Agenjo: «Sóc l'única tonta que va creure que el 9-N s'havia de complir la llei»
Una errada tan ostentativa no es pot deixar passar. més que més perquè han estat advertits, no han publicat ni tan sols l'advertiment ni les alternatives a l'espanyolada. N'havien rebut més de 20!
Per tant, a la llista negra de pet!