Tenen significats que són ben fàcils de distingir. Aquí s'ha de tornar a dir que el castellà ens els fa confondre.
Moll és adjectiu i mullat és el participi del verb mullar i només l'hem de fer sevir per construir els temps compostos del verb mullar.
El castellà només té la paraula mojado que ha de servir d'adjectiu i de participi.
Mirem l' Alcover-Moll:
Que una cosa és molla vol dir que té aigua o algun altre líquid, generalment per la seva superfície. Així diem:
"Els carrers eren o estaven molls de la pluja.
"La roba que has estès encara és molla" 'DIEC ac 4-3'
Ni l'Alcover-Moll ni el DIEC ni el Pompeu Fabra tenen la paraula 'mullat'. Si consideressin que 'mullat' és adjectiu, hi hauria de figurar. Hi ha el verb 'mullar' d'on ve el participi 'mullat'.
Per tant hauríem de considerar incorrecte dir:
"Aquell senyor porta els papers mullats". Caldrà dir: "porta els papers molls". Per indicar que va mal informat.
Eh, que si sentim dir: "La roba és eixugada o el terra és eixugat" veiem que és incorrecte i que cal dir:"La roba és eixuta o el terra és eixut"? doncs igualment hem de veure que no es pot dir "els papers mullats" o el terra mullat i que s'ha de dir "els papers molls" o "el terra moll". Per qualificar el nom cal fer servir els adjectius no els participis. Per això són.
L'Alcover-Moll ens porta unes dites populars:
«Al temps del puput, al matí moll i al vespre eixut».
«Carrers molls, calaixos eixuts»: perquè en dia de pluja escassegen els compradors.
Aquí veiem una vegada més que sovint el nostre català és una traducció mal feta del castellà.
Com que el castellà té seco (adjectiu) i secado (participi) nosaltres diem bé sec i assecat. Però com que el castellà té només mojado (adjectiu i participi alhora), nosaltres fem servir només mullat tant per adjectiu com per participi i ens deixem el moll (adjectiu).
El mal d'orelles que fa sentir la dita anterior posant-hi el participi "mullat" en comptes de l'adjectiu "moll" s'entén de seguida si canviem també l'adjectiu "eixuts" pel participi "eixugats". Llavors tindríem: "Carrers mullats, calaixos eixugats".
Un cas semblant és el de net i netejat que també són adjectiu i participi. Aquí ja ho diem bé perquè el castellà també té l'adjectiu, limpio i el participi, limpiado. Tots sabem dir: "El carrer és net perquè avui l'han netejat". Anàlogament hem de dir: "El carrer és moll perquè la pluja l'ha mullat".
L'any 2010, en Pla Nualart va publicar al diari Avui aquest article que copiem:
Moll i mullat
Alguns internautes, en descobrir que a moll i mullat hi correspon només mojado, s'emocionen fins al punt d'afirmar que només moll pot fer d'adjectiu i que dir que un carrer "està mullat" i no moll és com dir que està netejat i no net. La inseguretat general fa que afirmacions com aquesta, tan benintencionades com inconsistents (?), s'escampin i les acabin fent seves els serveis lingüístics d'alguna universitat catalana. És bo reforçar la identitat però mai al preu d'inventar diferències i angoixar un usuari ja prou desconcertat. El GDLC i el D62 entren mullat com a adjectiu i, per tant, com a sinònim de moll. I el DIEC, encara que no l'entri, està ple d'exemples que avalen aquest ús: "anava tot mullat", "esprémer un mocador mullat", "patinar sobre l'asfalt mullat", etc.
Sec i assecat
I és que un participi fa d'adjectiu però no és un adjectiu. Una fulla assecada no és una fulla seca. El participi pressuposa una acció i un agent, l'adjectiu parla d'una qualitat intrínseca, al marge de què l'ha causada. Per això, quan un participi passa a adjectiu, un bon diccionari l'ha d'entrar com a adjectiu. I el DIEC, igual que entra cansat o decidit, ha d'entrar mullat. És legítim lamentar que moll es perdi, i animar l'usuari a preferir moll a mullat, però és fals i contraproduent fer creure a algú que parla malament quan diu que el terra està mullat.
No semblen pas criteris gaire científics, aquests darrers. Jo diria que en aquest cas, l'Albert Pla no l'encerta. Alcover estudiava la nostra llengua anant pels pobles i escoltant com enraonava la gent. Tot allò que diem en aquesta pàgina mirem que sigui el resultat d'allò que vàrem sentir i hem anat sentint de la gent que ens sembla que enraona bé. Ens refermem en el nostre punt de vista sobre "moll" i "mullat" i ens sembla que l'Albert Pla aquí, va ben equivocat. Tot fa cara que prèviament ha llegit els comentaris d'aquesta nostra pàgina o potser els de 'Fica-hi la llengua'.
I, per acabar-ho d'adobar, aquesta altra opinió:
David Casellas i Gispert
Publicat a Llengua Nacional n. 81 (2012)
Moll i mullat
Al català central, habitualment es fa servir l’adjectiu moll amb el significat ‘impregnat
d’aigua’, com a sinònim de mullat , però poca gent sap que, en realitat, el significat
propi de moll és ‘bla, tou’. Com a prova que aquest era també el significat emprat al
català central, ningú no dubta que quan parlem de l a molla del pa (contraposada a l a
crosta ) ens referim a la part tova del pa, no a la part mullada. De la mateixa manera, el
verb remollir (‘reblanir’) encara el distingim perfectament de remullar (‘amarar’).
És evident que una cosa molla , tova o blana, sovint ho és perquè és humida. D’aquí ve
la confluència de significat entre ambdós mots. En uns aiguamolls el terreny és tou i
s’enfonsa quan el trepitges, ja que és molt humit. Sovint els dos mots moll i mullat es
poden usar indistintament i donar lloc a confusions. Quan parlem d’una esponja molla
a que ens referim? L’esponja és tova o és mullada ? O ambdues coses alhora?
Segons Coromines la confusió és força moderna i sobretot pròpia del català central, on
l’existència de la neutralització de la o àtona en u ha ajudat a divulgar la confusió entre
moll i mullat, tenint en compte que la vocal de r emollir i la de r emullar es pronuncien
igual. En canvi, en el País Valencià és on més s’ha conservat el sentit originari del mot.
Coromines, encara que tímidament, advoca pel manteniment en la llengua literària de
la distinció entre moll i mullat :
«La llengua literària faria bé de posar-hi resistència, i dir per exemple més aviat r oba
mullada que r oba molla , que per altres catalanoparlants només significa el contrari de
dura, enterca o rígida.» (Joan Coromines, Diccionari Etimològic i Complementari de la
llengua catalana , vol. 5 pàg.746).
En canvi, quan parlem del moll de l’os com a substantiu (o de la medul·la ), encara que
també es refereixi a la part t ova dels ossos, té un origen diferenciat de l’adjectiu.
Mentre que l’adjectiu deriva del llatí MǑLLIS el substantiu ho fa del llatí vulgar
MEDǓLLUM. En aquest darrer cas també hem conservat el llatinisme medul·la, de la
mateixa manera que en castellà també conserven el doblet meollo i médula.
L’expressió paper moll , en la traducció que fa el Diccionari castellà-català (pàg. 994,
Enciclopèdia Catalana, 1994) de papel mojado sembla que és un castellanisme i que és
millor dir-ne l letra morta : «S in su firma esto es papel mojado, sense la seva signatura
això és lletra morta ». Ara bé, el Diccionari de sinònims i frases fetes sí que inclou paper
mullat al costat de l letra morta. I també inclou les expressions dur els papers banyats,
dur els papers mullats i dur els papers roats , però en cap cas els papers molls .
Amb el significat de ‘prendre partit, comprometre’s o arriscar-se en alguna cosa’,
d’acord amb el diccionari del IEC podem fer servir l’expressió mullar-se el cul : «En
Carles no es mulla mai el cul: així sempre queda bé amb tothom». En canvi, no ho hem
trobat enlloc documentat mullar-se, sense l’afegitó e l cul . Per tal que sigui correcte és
sempre necessari de parlar del cul ? Em sembla una mica curiós. Per això, jo no ficaria la
mà al foc per assegurar que aquesta expressió sigui totalment genuïna.
En fi, com que ara no em vull mullar més el cul arriscant-me a assegurar una cosa o
una altra sense investigar-ho a fons, ho deixarem aquí. Tant de bo que ara ja no
tingueu els papers tan mullats i feu servir de forma més adequada aquests mots
Moll és adjectiu i mullat és el participi del verb mullar i només l'hem de fer sevir per construir els temps compostos del verb mullar.
El castellà només té la paraula mojado que ha de servir d'adjectiu i de participi.
Mirem l' Alcover-Moll:
Que una cosa és molla vol dir que té aigua o algun altre líquid, generalment per la seva superfície. Així diem:
"Els carrers eren o estaven molls de la pluja.
"La roba que has estès encara és molla" 'DIEC ac 4-3'
Ni l'Alcover-Moll ni el DIEC ni el Pompeu Fabra tenen la paraula 'mullat'. Si consideressin que 'mullat' és adjectiu, hi hauria de figurar. Hi ha el verb 'mullar' d'on ve el participi 'mullat'.
Per tant hauríem de considerar incorrecte dir:
"Aquell senyor porta els papers mullats". Caldrà dir: "porta els papers molls". Per indicar que va mal informat.
Eh, que si sentim dir: "La roba és eixugada o el terra és eixugat" veiem que és incorrecte i que cal dir:"La roba és eixuta o el terra és eixut"? doncs igualment hem de veure que no es pot dir "els papers mullats" o el terra mullat i que s'ha de dir "els papers molls" o "el terra moll". Per qualificar el nom cal fer servir els adjectius no els participis. Per això són.
L'Alcover-Moll ens porta unes dites populars:
«Al temps del puput, al matí moll i al vespre eixut».
«Carrers molls, calaixos eixuts»: perquè en dia de pluja escassegen els compradors.
Aquí veiem una vegada més que sovint el nostre català és una traducció mal feta del castellà.
Com que el castellà té seco (adjectiu) i secado (participi) nosaltres diem bé sec i assecat. Però com que el castellà té només mojado (adjectiu i participi alhora), nosaltres fem servir només mullat tant per adjectiu com per participi i ens deixem el moll (adjectiu).
El mal d'orelles que fa sentir la dita anterior posant-hi el participi "mullat" en comptes de l'adjectiu "moll" s'entén de seguida si canviem també l'adjectiu "eixuts" pel participi "eixugats". Llavors tindríem: "Carrers mullats, calaixos eixugats".
Un cas semblant és el de net i netejat que també són adjectiu i participi. Aquí ja ho diem bé perquè el castellà també té l'adjectiu, limpio i el participi, limpiado. Tots sabem dir: "El carrer és net perquè avui l'han netejat". Anàlogament hem de dir: "El carrer és moll perquè la pluja l'ha mullat".
L'any 2010, en Pla Nualart va publicar al diari Avui aquest article que copiem:
Moll i mullat
Alguns internautes, en descobrir que a moll i mullat hi correspon només mojado, s'emocionen fins al punt d'afirmar que només moll pot fer d'adjectiu i que dir que un carrer "està mullat" i no moll és com dir que està netejat i no net. La inseguretat general fa que afirmacions com aquesta, tan benintencionades com inconsistents (?), s'escampin i les acabin fent seves els serveis lingüístics d'alguna universitat catalana. És bo reforçar la identitat però mai al preu d'inventar diferències i angoixar un usuari ja prou desconcertat. El GDLC i el D62 entren mullat com a adjectiu i, per tant, com a sinònim de moll. I el DIEC, encara que no l'entri, està ple d'exemples que avalen aquest ús: "anava tot mullat", "esprémer un mocador mullat", "patinar sobre l'asfalt mullat", etc.
Sec i assecat
I és que un participi fa d'adjectiu però no és un adjectiu. Una fulla assecada no és una fulla seca. El participi pressuposa una acció i un agent, l'adjectiu parla d'una qualitat intrínseca, al marge de què l'ha causada. Per això, quan un participi passa a adjectiu, un bon diccionari l'ha d'entrar com a adjectiu. I el DIEC, igual que entra cansat o decidit, ha d'entrar mullat. És legítim lamentar que moll es perdi, i animar l'usuari a preferir moll a mullat, però és fals i contraproduent fer creure a algú que parla malament quan diu que el terra està mullat.
No semblen pas criteris gaire científics, aquests darrers. Jo diria que en aquest cas, l'Albert Pla no l'encerta. Alcover estudiava la nostra llengua anant pels pobles i escoltant com enraonava la gent. Tot allò que diem en aquesta pàgina mirem que sigui el resultat d'allò que vàrem sentir i hem anat sentint de la gent que ens sembla que enraona bé. Ens refermem en el nostre punt de vista sobre "moll" i "mullat" i ens sembla que l'Albert Pla aquí, va ben equivocat. Tot fa cara que prèviament ha llegit els comentaris d'aquesta nostra pàgina o potser els de 'Fica-hi la llengua'.
I, per acabar-ho d'adobar, aquesta altra opinió:
David Casellas i Gispert
Publicat a Llengua Nacional n. 81 (2012)
Moll i mullat
Al català central, habitualment es fa servir l’adjectiu moll amb el significat ‘impregnat
d’aigua’, com a sinònim de mullat , però poca gent sap que, en realitat, el significat
propi de moll és ‘bla, tou’. Com a prova que aquest era també el significat emprat al
català central, ningú no dubta que quan parlem de l a molla del pa (contraposada a l a
crosta ) ens referim a la part tova del pa, no a la part mullada. De la mateixa manera, el
verb remollir (‘reblanir’) encara el distingim perfectament de remullar (‘amarar’).
És evident que una cosa molla , tova o blana, sovint ho és perquè és humida. D’aquí ve
la confluència de significat entre ambdós mots. En uns aiguamolls el terreny és tou i
s’enfonsa quan el trepitges, ja que és molt humit. Sovint els dos mots moll i mullat es
poden usar indistintament i donar lloc a confusions. Quan parlem d’una esponja molla
a que ens referim? L’esponja és tova o és mullada ? O ambdues coses alhora?
Segons Coromines la confusió és força moderna i sobretot pròpia del català central, on
l’existència de la neutralització de la o àtona en u ha ajudat a divulgar la confusió entre
moll i mullat, tenint en compte que la vocal de r emollir i la de r emullar es pronuncien
igual. En canvi, en el País Valencià és on més s’ha conservat el sentit originari del mot.
Coromines, encara que tímidament, advoca pel manteniment en la llengua literària de
la distinció entre moll i mullat :
«La llengua literària faria bé de posar-hi resistència, i dir per exemple més aviat r oba
mullada que r oba molla , que per altres catalanoparlants només significa el contrari de
dura, enterca o rígida.» (Joan Coromines, Diccionari Etimològic i Complementari de la
llengua catalana , vol. 5 pàg.746).
En canvi, quan parlem del moll de l’os com a substantiu (o de la medul·la ), encara que
també es refereixi a la part t ova dels ossos, té un origen diferenciat de l’adjectiu.
Mentre que l’adjectiu deriva del llatí MǑLLIS el substantiu ho fa del llatí vulgar
MEDǓLLUM. En aquest darrer cas també hem conservat el llatinisme medul·la, de la
mateixa manera que en castellà també conserven el doblet meollo i médula.
L’expressió paper moll , en la traducció que fa el Diccionari castellà-català (pàg. 994,
Enciclopèdia Catalana, 1994) de papel mojado sembla que és un castellanisme i que és
millor dir-ne l letra morta : «S in su firma esto es papel mojado, sense la seva signatura
això és lletra morta ». Ara bé, el Diccionari de sinònims i frases fetes sí que inclou paper
mullat al costat de l letra morta. I també inclou les expressions dur els papers banyats,
dur els papers mullats i dur els papers roats , però en cap cas els papers molls .
Amb el significat de ‘prendre partit, comprometre’s o arriscar-se en alguna cosa’,
d’acord amb el diccionari del IEC podem fer servir l’expressió mullar-se el cul : «En
Carles no es mulla mai el cul: així sempre queda bé amb tothom». En canvi, no ho hem
trobat enlloc documentat mullar-se, sense l’afegitó e l cul . Per tal que sigui correcte és
sempre necessari de parlar del cul ? Em sembla una mica curiós. Per això, jo no ficaria la
mà al foc per assegurar que aquesta expressió sigui totalment genuïna.
En fi, com que ara no em vull mullar més el cul arriscant-me a assegurar una cosa o
una altra sense investigar-ho a fons, ho deixarem aquí. Tant de bo que ara ja no
tingueu els papers tan mullats i feu servir de forma més adequada aquests mots
mullar / banyar (ficar i tenir algun temps dins l’aigua o altre líquid (un cos o objecte, o una part d’aquest) | mullar / xopar / abeurar (impregnar d'un líquid un cos, deixant-lo xop) | amarar-amerar (posar en remull una cosa fins que el líquid la penetri) | sucar / mullar (posar quelcom dins un líquid i tornar-lo’n a treure, com la ploma en el tinter, el pa o un bescuit en la llet o la xocolata) (trossat o xop: totalment mullat) (en Val. i Bal. Banyar és mullar, cf. «banyat de sang»)
ResponEliminamullat p.p. (del verb Mullar) | moll adj. (cobert o impregnat d’aigua o altre líquid) / remoll-remull / xop / pop (molt moll. Moll com una sopa, fet un pop, remull com un pop). *paper mullat: lletra morta. *portar els papers mullats: anar carregat de barrines espuntades
*mullar-se per quelcom o qualcú fig. / mullar-se el cul (prendre partit, comprometre’s o arriscar-se en alguna cosa)