Haver de, deure i caldre

   En el parlar habitual, quan hi ha una obligació, fem servir l'"haver de" i quan és una suposició, fem servir el "deure".
Així direm:
    "A les nou ha d'obrir la botiga" (obligació) i
    "A les nou deu obrir la botiga" (suposició)    DIEC    DIEC    DIEC

---

Segons el diccionari Alcover-Moll  deure vol dir també: "Haver de fer (alguna cosa) per necessitat moral o per obligació". Però actualment sempre entenem que "deure" porta una suposició i "haver de" una obligació. És clar, que si diem: "En Pere deu tants euros", ja veiem que aquí sí que és una obligació. Aquí "deure" va seguit d'un substantiu, que indica allò que deu, i no d'un verb com abans.
    En això ens guanya el castellà, perquè tenen "deber" (obligació) i "deber de" (suposició). Així: "debe abrir" seria obligació i "debe de abrir" una suposició. Es queixen però, que en el parlar habitual, molta gent ho desconeix. Així ho deia per radio una lingüista de la "Real Academia".

    En català però, disposem del verb impersonal caldre que, tal com ens diu l'Albert Jané en la gramàtica "Signe", és intraduïble al castellà amb un sol mot. Ells han de dir "haver de", "ser preciso" i "ser necesario". Ja veiem doncs que són castellanismes les expressions "Hi ha que vigilar", "Tenim que vigilar" i "És precís que vigilem". Nosaltres hem de dir: "Cal vigilar", "Hem de vigilar" o "Cal que vigilem".
    L'ordre de les paraules fa canviar el sentit. Així ho veiem si comparem les expressions: "No cal que ho vegi" i "Cal que no ho vegi". La primera ens diu que "no fa falta que ho vegi" (el no va amb el verb caldre) i la segona ens diu que "no ho ha de veure" (el no va amb el verb veure).

    Hem de vigilar de no fer el castellanisme "tenir que" per indicar necessitat o obligació. Així, per exemple la frase: "Tinc que anar a buscar pa" no és correcta, cal fer-ho amb la forma haver de. Cal dir: "He d'anar a buscar pa". En català hem de fer servir sempre "haver de" i mai "tenir que" o "tenir de".