ANAR DE (tal cosa): una castellanada que avança.

ANAR DE és correcte quan vol dir moure's de tal manera, obrar de tal manera o quan indica l'estat circumstancial d'una cosa: anar de baixa, anar de ventre, anar d’amagat, anar d’hivern, anar de debò...

A banda d'això és una construcció típicament castellana, encara que molta gent no se n'adoni perquè la llengua invasora se'ns ha ficat fins al moll de l'os. La RAE ens diu: 32. intr. coloq. Exhibir o aparentar determinada actitud, cualidad, etc. Ir de simpática, de divo, de víctima.

Doncs bé, amb aquest significat, no existeix en català (fins que l'IEC no ho autoritzi per mimetisme). En la nostra llengua tenim un bon grapat de verbs per a fer servir i que caldria escampar.

fer de / exercir de / presumir de / pretendre (de) / presentar-se com a / dir-se tal cosa / fer el-la / fer bandera-ufana de / ufanar-se / ufanejar-se / (vana)gloriar-se / (vana)gloriejar-se / prear-se / vanar-se de / vantar-se / creure’s / fer-s’hi veure / fer el-la + adj. / fer veure que.

Vegem-ne alguns exemples:

*va d'entès en física: presumeix d'entès en física

*va de llesta: es creu eixerida, fa veure que és eixerida

*aquest va de valent-*xulo: aquest galleja, fa el gallet

*no vagis de víctima: no facis la víctima; 

*de què vas? : Per qui et prens? Per qui te tens? Qui t'has pensat que ets? Qui (et) creus que ets?

*va de simpàtic: fa veure que és simpàtic.

*aquest va de sobrat: aquest és un vanitós, orgullós, saberut. (Aquí és la traducció literal del castellà "ir de sobrado")

Despertar o despertar-se

 Aquest verb no hauria de representar cap problema per a la llengua. Tothom sap que vol dir, tal com veiem al DCVB, "Fer cessar de dormir". Però el DCVB també ens adverteix que Modernament, per influència castellana, s'ha usat despertar com a intransitiu. Encara que jo no l'he usat mai així, es veu que els castellans sí que ho fan. La RAE ja diu: 5. intr. Dejar de dormir.

A mi, si qualcú em diu "Desperta!" em surt de seguida de demanar "Qui haig de despertar?", perquè el verb és transitiu. Si volien fer que jo em despertés, m'haurien d'haver dit DESPERTA'T!

Malauradament, cada cop més veiem que, per imitació de la llengua invasora, la gent diu Desperta! o Desperteu!, en comptes de dir DESPERTA'T o DESPERTEU-VOS. D'ara endavant, netegem la llengua d'influències castellanes i parlem com cal: DESPERTA'T o DESPERTEU-VOS. 

Negar-se sols vol dir ofegar-se en un líquid

El verb NEGAR en forma pronominal (negar-se) vol dir ofegar-se. El DCVB ho defineix com "Morir per asfíxia dins un líquid". El mateix diccionari defineix OFEGAR en forma pronominal (ofegar-se) com "Morir per defecte de respiració; no poder respirar". 

Però, com que els castellans en donen un altre significat que no té en català, i atesa la mania de copiar del castellà que tenen els mitjans de comunicació i els catalans en general, ja podem veure, d'un temps ençà, aquest ús traslladat al català. Parlo del que diu el diccionari de la RAE: "Excusarse de hacer algo, o rehusar el introducirse o mezclarse en ello". I en dóna aquest exemple: «La esposa del senador se negó a que entraran los fotógrafos». Ara podem veure que quasi tothom, per mimetisme amb la llengua invasora, tradueix la frase així: «L'esposa del senador es va negar a que entressin els fotògrafs». Greu errada! 

En català tenim, si més no, dos verbs que expressen la mateixa idea i que no tenen res a veure amb NEGAR-SE: REFUSAR i REBUTJAR. Qualsevol dels dos ens serveix per a construir en bon català la frase anterior: «L'esposa del senador VA REFUSAR/REBUTJAR que entressin els fotògrafs». En un llenguatge més planer direm també NO VA VOLER.

Redrecem la llengua. Prou castellanades. D'ara endavant, no "ens neguem", REBUTGEM/REFUSEM!

NECESSITAR, un verb "parany".

El verb NECESSITAR és ben català, encara que sovint es fa servir com en castellà.

Les coses NECESSITEN. No som pas nosaltres qui les necessitem. Una cosa en necessita una altra, mes ningú no pot "necessitar" ´ningú més o quelcom. Per a persones, doncs, farem servir CALDRE, HAVER DE MENESTER, FER FALTA, mai "necessitar".

La frase "necessito una cadira" la farem ben catalana si diem:

EM CAL una cadira

HAIG DE MENESTER una cadira

EM FA FALTA una cadira.

ACABAR, un verb perillós

El verb ACABAR, encara que és català, moltes vegades es fa servir de manera estrangera, castellana. En veurem algun exemple.
L'expressió ACABAR AMB és usada com en estranger. És catalana i, per tant, és bona sols quan vol significar quin és o com és l’acabament que fa alguna cosa. L'ús català, per tant, és solament el que té en frases com ara La discussió acabà amb un joc de bufetades.
Contràriament, no és català fer servir el conjunt ACABAR AMB quan vol dir donar fi a una cosa. En aquest cas hem de dir fer acabar, posar fi a, eliminar, fer cessar, extingir, anorrear, destruir, exterminar, aniquilar, etc.
Frases correctes:
--Els espanyolistes pretenien fer acabar el fet diferencial català. (pas «acabar amb»)
--La UE proposa que s’acabi el monopoli del telèfon (pas «acabar amb»)
--Aquesta sentència ha d’ajudar que s’acabin els conflictes lingüístics (pas «acabar amb»).
_________________________________________________________________________________
La construcció ACABAR DE  + INFINITIU sovint és una castellanada que cal substituir per:
TOT JUST/SUARA + VERB EN PASSAT.
Si diem Acabo de llegir el llibre vol dir solament que encara no l'he llegit tot, que llegeixo la darrera plana. És MENTIDA que ja l'hagi llegit tot. Per a expressar això direm TOT JUST HE LLEGIT EL LLIBRE.
Si diem Acabo de veure en Pere, no vol pas dir TOT JUST HE VIST EN PERE.
Si diem Acabo de fer el sopar vol dir que encara el faig, no l'he pas acabat de fer. Per dir que ja és fet direm SUARA HE FET EL SOPAR.
_________________________________________________________________________________

La construcció ACABAR + GERUNDI és estrangera. És fàcil de substituir-la per la catalana ACABAR PER + INFINITIU.
Va acabar fent la farina blana>>>Va acabar per fer la farina blana.

 

_________________________________________________________________________________

 

Finalment, encara que sigui ben correcte ACABAR quelcom (una feina, de menjar...), no oblidem que sempre ho podem substituir per FER. "Ja has acabat (una feina)" = "Ja has fet?". "Ja has acabat (de sopar)?" = "Ja has fet?"

Castellanades: "acudir"

El verb acudir, tan usat avui dia amb diversos significats, és castellà. El sol significat que és nostre és el de donar l'abast, aconseguir de fer quelcom: Quan varen entrar tants clients de cop, el dependent no hi podia pas acudir (a despatxar-los).
Vegem-ne els altres significats, incorrectes:
*acudir-se (quelcom)
--Direm ocórrer, passar pel cap (pel magí)/venir al cap (al magí), pensar-hi, venir a (es)ment (tenir una idea sobtadament), caure-hi. No hi havia pensat. No m'havia passat pel cap. No m'havia ocorregut/No hi havia caigut (no pas *No se m'havia acudit)
*acudir a (=anar fins a un indret)
--Direm anar, allargar-se (a algun lloc), acórrer, passar, fer cap a, arribar, assistir, deixar-se caure, visitar, participar, presentar-se, comparèixer.... Tothom hi va anar (no pas *Tothom hi va acudir). Allarga't a comprar pa (no pas *Acudeix a comprar pa).
*acudir a algú (=anar a demanar un ajut, una informació a algú)
--Direm recórrer: En moments de necessitat, recorria sempre al seu pare. (No pas *acudia sempre al seu pare)

QUITXAR

QUITXAR: en reclamo la seua catalanitat i ús.
DCVB:
QUITXAR v. tr.
Ficar, pitjar (Ross.). Dins de fargues d'infern quitxaven grossos claus, Rev. Cat. i, 217. Me quitxi fins al coll la barretina, Saisset Bestis y gent 16. (V. quitjar). 
A més del Rosselló, és al VOCABULARI MAÇANETENC (de Maçanet de Cabrenys) i es fa (o feia) servir a l'Alt Empordà (rodalia de Figueres). Al VOCABULARI MAÇANETENC diu: prémer, enfonsar. En recordem el seu ús en exemples com Quitxa-ho, bé; així n'hi cabrà més.
Per què els de l'Institut d'Estudis Catanyols no inclouen QUITXAR al seu diccionari i, en canvi, hi quitxen centenars de castellanades, de l'any 1995 ençà? Vejam si vessa, de tant de quitxar-hi els estrangerismes!

El verb "quedar", còpia de l'espanyol

El lingüista Gabriel Bibiloni dedica un article a aquesta qüestió al seu bloc, sota el títol de «Quedar», una mostra de la «llengua còpia».
Per als qui us faci mandra de llegir l'article sencer, tot i que us el recomano, vet aquí un petit resum:
L'ús del verb «quedar», espanyol, ha pujat de manera alarmant i «els sinònims restar o romandre, clarament més genuïns, han estat massacrats els darrers trenta anys pels qui controlen la llengua dels mitjans de comunicació principals.»
L'autor ens suggereix de substituir aquest verb per restar o romandre, sempre que es pugui. Però hi haurà molts casos en què «quedar» ha adquirit d'altres significats i aleshores hem de tenir una mica d'inventiva per trobar-hi solucions alternatives. Vegem-ne alguns casos:

1. Restar
Queden quatre panets
Resten quatre panets
Ens queden dues hores per a acabar
Ens resten dues hores per a acabar
Aquesta part ha quedat sense pintar
Aquesta part ha restat sense pintar
Queda un mes per a acabar el curs
Resta un mes per a acabar el curs
2. Romandre
El president anà a l’exili i els ministres quedaren al país
El president anà a l’exili i els ministres romangueren al país
3. Resultat
El llibre ha quedat perfecte
El llibre ha sortit perfecte
4. Comportament
El ministre ha quedat molt malament
El ministre ha fet molt mala impressió
Ha quedat com un porc
S’ha comportat com un porc
Quedarem en ridícul
Farem el ridícul
5. Caure
Aquesta camisa no et queda gens bé
Aquesta camisa no et cau gens bé
6. Estar situat
Per on queda el bar?
On és el bar? / Per on cau el bar?
7. Acordar de reunir-se amb algú
He quedat amb en Joan
M’he de veure/reunir amb en Joan
Tinc un apuntament amb en Joan
Millor que quedem per a dissabte
Millor que ens vegem dissabte
8. Acabar
Aquell projecte ha quedat en res
Aquell projecte ha acabat en no res
9. Acordar
Havíem quedat que això no és correcte
Havíem convingut que això no és correcte
En què quedam?
Què acordam?
10. Per mi no quedarà
Jo faré tot el que pugui
No quedarà per falta de voluntaris
Els voluntaris no seran cap problema
11. Ús pronominal (permanència)
No us quedeu al marge
No resteu al marge
El dia de les eleccions es van quedar a casa
El dia de les eleccions van restar a casa / van romandre a casa / van estar a casa
12. Ús pronominal (esdevenir)
Va quedar-se cec
Va tornar cec
13. Ús pronominal (retenir)
Quedau-vos el llibre / amb el llibre
Guardau el llibre / El llibre pot ser vostre
14. Ús pronominal (preferir)
Em quedo amb la proposta de na Maria
M’estim(o) més la proposta de na Maria
15. Ús pronominal (burlar-se)
No et quedis amb mi [familiar]
No et fotis de mi
 

"Portar" moltes setmanes: catanyol

El verb portar, en un sentit temporal, és incorrecte. És una clara espanyolada: ells sí que el fan servir.
Avui mateix he vist en un diari, aquest titular: La reobertura de l'estació de Metro atacada a Brussel·les portarà "moltes setmanes" (la negreta és meva, la resta és tal com surt al diari).
I, és clar, no saps si riure o plorar. La reobertura portarà (= durà, vindrà carregada amb) "moltes setmanes" fa que ens hàgim de demanar com les durà, les setmanes. I, si són moltes, encara deu ser més complicat. L'altra pregunta que ens hem de fer és si la reobertura té mans o no. Per dur les setmanes, volem dir. I, si pesen molt, ja tindrà prou força, la reobertura? O haurà de demanar ajuda?

Portar no es pot aplicar per introduir la quantitat de temps que fa que té lloc una cosa: no «portes una hora al lavabo» sinó «fa una hora que ets al lavabo»; no «Quanta estona portem aturats?», sinó «Quanta estona fa que estem aturats?». (Fragment del llibre El catanyol es cura, d'en Pau Vidal)

Cada dia pitjor, sempre important paraules estrangeres. I la premsa les escampa.
Article relacionat: portar a FEM SERVIR UN BON CATALÀ

La concordança del participi

   Una bona qualitat de la nostra llengua és que podem fer concordar el participi amb el complement directe. Així diem: "Aquesta novel·la ja l'he llegida" o "Els diaris els hem pagats a la dependenta". No és pas incorrecte dir-ho sense concordar, però és evident que la frase agafa molta més força si ho fem.

---

   "Llegida", participi femení i singular, concorda amb "novel·la" i "pagats", participi masculí i plural, concorda amb "diaris".

   Si no ho fem concordar, no és pas incorrecte, però no té la mateixa força. Potser si els lingüistes haguessin nascut a les comarques de Girona o a les terres de València hi hauria una normativa a favor d'aquesta concordança.

   Posem-hi més exemples: "Els llibres nous els he vistos a l'aparador". "Aquelles noies ja les tinc vistes per Figueres". "La revista que vares comprar ja l'has vista prou, se l'ha enduta la Maria".

   El lingüista Eugeni S. Reig té un article molt interessant sobre aquest tema, publicat a la revista Infomigjorn.

Article relacionat: "Temps compostos: concordança del participi" 

Estendre i penjar la roba

    Quan es parla de la roba, aquests dos verbs tenen significats diferents. Diem estendre la roba quan l'hem rentada i la posem a eixugar. En diem estendre però en realitat la pengem en uns filferros i la fem aguantar amb les agulles d'estendre roba. En diem agulles però de fet són pinces. En castellà la roba se cuelga i es fan servir pinzas. En català l'estenem i hi posem agulles d'estendre roba.

---

     Si en català diem que pengem una peça de roba, volem dir que la posem al penjador i l'endrecem a l'armari. no pas que la posem a eixugar.

     El diccionari Alcover-Moll ens ho diu clarament: Un penjador és una "barra, ganxo o moble adequat per a penjar-hi alguna cosa, com roba, barrets, etc" i un estenedor és un "lloc o aparell on es posa estesa alguna cosa (roba, xarxes, pells, terrissa, etc.) per eixugar-la" . El DIEC no ho te gens clar.


  El lingüista Eugeni S. Reig té un article molt interessant sobre aquest tema, publicat a la revista Infomigjorn:

La roba, quan acabem de llavar-la, la suspenem, encara humida, d’una corda o d’un fil de ferro que anomenem fil d’estendre i la subjectem, perquè no caiga, amb unes pinces de fusta o de plàstic que anomenem agulles d’estendre. Per quin motiu quan pengem la roba perquè s’eixugue diem que l’estenem i no que la pengem si en realitat el que fem és penjar-la i no estendre-la? Per què les pinces que usem per a subjectar la roba perquè no caiga ni se’n vole si fa vent reben el nom d’agulles d’estendre si no són agulles, són pinces? L’explicació és molt senzilla si mirem cap al passat. Antigament, quan les dones llavaven la roba en el riu, l’estenien –és a dir, l’escampaven– per damunt de les mates de les herbes del camp perquè s’eixugara al sol. Després, quan en lloc d’estendre-la damunt de les plantes silvestres, varen passar a penjar-la d’una corda o d’un fil de ferro, varen continuar dient que l’estenien. Quan en lloc d’estendre la roba en terra varen començar a penjar-la d’una corda o d’un filferro, la subjectaven amb agulles de cap –amb autèntiques agulles– perquè no caiguera ni se’n volara si feia aire. Més avant varen començar a usar-se pinces de fusta –actualment es fan també de plàstic– i varen continuar anomenant-les agulles d’estendre, encara que ja no eren agulles, eren pinces.

En valencià també es diu: pinça d’estendre, pinça de la roba
La llengua estàndard sol emprar: agulla d’estendre, pinça de la roba
En castellà es diu: pinza de la ropa.

Morir i matar

   Tothom coneix bé el significat d'aquests dos verbs. Aquí només volem comentar la diferència entre les expressions: "S'ha mort" i "S'ha matat". Tots els diccionaris ens diuen que el verb matar té dues formes de participi: "matat" i "mort". Però potser caldria reservar "mort" pel verb "morir" i "matat" pel verb "matar".
   És molt diferent dir: "S´ha mort", que volem dir que la mort li ha vingut sense haver-se-la causat, o "S'ha matat" quan la mort ve d'un acte fet prèviament pel propi difunt. Si un es tira pel balcó, direm que s'ha "matat". Si un "es mata" en un accident de cotxe entenem més aviat que ell conduïa i ha fet alguna cosa que ha causat l'accident. Si algú "mor" en un accident, llavors suposem que era un passatger del vehicle.
   Si la policia mata un malfactor, és gramaticalment correcte dir que "la policia l'ha mort" però sembla més adient dir que "la policia l'ha matat". Cal reservar el participi "mort" quan fem servir el verb "morir" i "matat" quan fem servir el verb "matar".
El lingüista Eugeni S. Reig ens ho explica:

Sobre matar i morir

El verb matar té dos participis: mort, morta, morts, mortes i matat, matada, matats, matades. Quan usem el verb transitivament emprem, fonamentalment, la primera forma, sobretot si ens referim a persones. Exemples: L’ha morta d’una ganivetada, l’ha atropellat i l’ha mort, etc. Eixa és la nostra manera tradicional de parlar. Fer ús sistemàticament de la segona forma del participi és senyal inequívoc de castellanització. En canvi, quan emprem el verb com a pronominal, usem únicament i exclusivament la segona forma del participi. Exemple: S’ha matat en un accident de cotxe.

Pel que fa al verb morir, cal dir que, quan volem expressar que una persona ha cessat de viure, que ha abandonat aquest món, hem de dir per força que s’ha mort, no que ha mort. L’ús tradicional d’aquest verb en valencià, en aquesta circumstància, és sempre com a pronominal. Actualment, per influència del castellà, és molt corrent sentir o llegir en els mitjans de comunicació –i fins i tot en determinats llibres– que tal persona ha mort. La primera cosa que se li acut a qualsevol bon coneixedor de la llengua és preguntar-se: Caram ¿i a qui ha mort, aquest?

Hem d’esforçar-nos en parlar i escriure la nostra llengua d’una manera digna i no passar-nos la vida mirant el castellà, copiant el castellà, acostant-nos al castellà, imitant el castellà. No cal que ens passem la vida agenollats davant del castellà. Hi han altres postures més dignes.

 

Ser, estar i estar-se

         Per indicar el lloc on es troba una persona fem servir els verbs "ser" o "estar", amb sentits clarament diferenciats. Fabra diu que "ser" vol dir "trobar-se en un lloc", "estar" vol dir "no moure's d'un lloc durant un temps" i estar-se vol dir "viure en un lloc". La diferència es veu molt bé amb uns exemples:

---

"Demà serem a Vic a les vuit: hi estarem quatre hores". (Dic. Fabra)

"Vaig estar un any fora de casa". (Dic. Fabra)

"El meu germà, el que s'està a París, ara és aquí per uns quants dies". (Dic. Fabra)

"Ara som a casa, però no hi estarem pas gaire perquè volem anar a passeig".

"On ets ara?     "Sóc a casa". "Hi estaré fins havent dinat". "Ara m'estic a Girona"

Mirem algunes frases usuals:
-Patufet, on ets? -Sóc a la panxa del bou que no hi neva ni plou.
-Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí.
-A l'estiu ens estem a Cadaqués (hi fem vida) ara som a Figueres perquè hem anat a comprar. Hi estarem una estona. Al vespre ja serem a casa.
-On eres abans quan t'he trucat? -Era a la cuina. Encara hi sóc. Hi estaré una estona perquè faig el dinar i encara no estic .

   Aquella frase d'un polític del PP arran de la introducció de les llengües minoritàries al senat: "Las lenguas estan para entenderse" es va traduir al català per: "Les llengües estan per entendre's" (diaris AVUI i ARA) o "Les llengües són per entendre's" (eldebat.cat). Potser la traducció que agafa tot el sentit de la frase és: "Les llengües hi són per entendre's".

   Tractant-se del lloc de les coses, cal fer servir sempre el verb ser. Així direm: "Els llibres són o eren al cim o al damunt de la taula", mai no direm estan o estaven al damunt de la taula".


  Article relacionat:"Haver-hi. esser-hi i estar".  

Rascar i gratar

Són verbs sinònims però amb matisos diferents.
     L'Alcover-Moll  ens diu que rascar és gratar sobretot per desprendre alguna cosa i que gratar és fregar amb les ungles. Potser també podríem dir que gratar és rascar amb les ungles.
Hem de dir rascar quan es tracta d'una paret abans de pintar-la per treure-li la pintura vella.

---

   Una paret no la podem pas gratar. També cal dir rascar quan hem tingut una rascada amb el cotxe. No podem pas dir que ens han gratat el cotxe. Cal dir que ens l'han rascat o que ens hi han fet una rascada.
     Solem dir gratar quan es tracta del cap, l'esquena o qualsevol part del cos que ens piqui. També en sentit figurat diem "gratar-se la butxaca" quan es busquen diners. Es deu suposar que ens hi fem amb les ungles.

Amb aquest sentit també tenim el verb escarbotar: "Gratar una cosa separant-ne la part més superficial". Usualment només ho fem servir quan es tracta d'un gra o d'una crosta.

Girar, regirar i capgirar

      Amb aquests verbs hi fem una colla de frases que són ben catalanes. Exemples:
"De cop es va girar un vent molt fred", "S'ha girat mal temps", "Se'ls hi ha girat la truita", "Amb un cop de puny que li va girar la cara", "Girar full" ("Passar pàgina" és castellà).
    "Quan el vaig sentir se'm varen regirar les tripes",
      "Els lladres em varen regirar tota la casa buscant diners".

---

 Mirem l'Alcover-Moll:

També en fem paraules compostes:
    "Aquell és un caragirat" que "fingeix amistat a uns i ajuda als contraris" . Un caragirat "és un fals, un hipòcrita" .
    "Aquesta carretera té molts de giravolts".

A vegades fem servir el verb girar igual que en castellà. Exemples:
    "Com que s'havia enfadat em va girar l'esquena", "Allà baix de tot gira a la dreta".

    El verb capgirar. De capgirar una cosa, els castellans en diuen "darle la vuelta", no tenen un verb com "capgirar". No cal que nosaltres els copiem i diguem "donar-li la volta". No seria correcte. Nosaltres hem de dir "capgirar". Així cal fer, per exemple: "El gol d'en Xavi ha capgirat el partit". "En deu minuts van capgirar el marcador" o també una altra manera de dir, seria: "el marcador o el partit va fer un tomb".

     I encara hi podem afegir el verb entregirar (v. tr. Girar incompletament   ). "Porta el coll de la camisa entregirat" es pot sentir a l'Empordà.

     Amb el participi de girar es fa l'adjectiu caragirat. "Aquell és un caragirat" vol dir que per davant diu o fa una cosa i per darrera una altra.

Pujar i apujar

     Quan parlem de preus, sous, impostos, interessos, etc, fem servir els verbs "pujar" i "apujar", "baixar" i "abaixar". Mirem com els hem de fer servir:
     a) Pujar i baixar. Els farem servir quan allò que puja o baixa és el subjecte de la frase. Així tindrem: "Els preus pugen i els sous baixen", "Els interessos han pujat encara que l'IRPF ha baixat".

---

     b) Apujar i abaixar. Hi ha dos casos en què fem servir aquests verbs:

     - Si és algú que fa pujar o baixar "El govern apujarà aviat els sous dels funcionaris". "Li han apujat el lloguer del pis." "Han abaixat els interessos".

     - Si el verb agafa forma reflexiva: "Ara tot s'apuja". "Esperem que s'abaixin els interessos".

Ajaure's i tombar-se

    Quan ens en anem al llit, direm que hi anem "a jeure" o "a jaure"      Mirem l'Alcover-Moll    o que "ens hi hem ajagut o estirat". Mai no direm que "ens hi hem tombat". Seria agafat del castellà. El verb castellà "tumbar-se", en català és "jaure" o "ajaure's" o també "jeure" i "ajeure's" i "estirar-se".
    El verb català "tombar" o "tombar-se" té un significat ben diferent,      Mirem l'Alcover-Moll:  vol dir "fer donar mitja volta", "fer caure", "inclinar", "canviar de direcció".

---

    Així podem dir: "Els nens tot jugant han tombat un test". "Quan arribis al segon semàfor tomba a la dreta". "Aquest arbre creix ben tombat. "No tombis (no decantis) tant el plat que vessaràs la sopa". "No vagis tan tombat que agafaràs mal d'esquena". "Quan es va "tombar" va veure que el seguien".

    A pagès, quan vas a una casa i el gos et borda, solen dir-li: "Au, passa a jaure, o a jeure" i si és obedient, se'n va al seu "jaç" i "jau o jeu". També podem dir que o s'hi queda "ajagut".
    De la paraula "jaç" en ve el verb "ajaçar-se" que és "posar-se a un lloc per dormir".

    D'allò que en castellà en diuen una "tumbona" en català en diem una "gandula".

Dormir i adormir-se

"Dormir" vol dir fer un son, fer una dormida. Podem dir: "He dormit tota la nit".
    "Adormir-se", en canvi, significa "agafar el son", "començar a dormir".      Mirem l'Alcover-Moll:  

    Direm, per exemple: "Aquesta música em fa adormir. Em fa venir ganes de dormir".
Ara exemples amb tots dos verbs:
     "Ahir em vaig adormir de seguida i he dormit tota la nit".     "Aquella pel·lícula m'ha fet adormir i he dormit fins ara".

---

    Cal dir, per exemple: "En Joan estava mig adormit" o "ben adormit" que és la manera usual. Aquí adormit fa d'adjectiu i no hem pas de dir: "En Joan estava mig dormit" perquè dormit és un participi. Seria traduït del castellà. Si de cas diríem: "Estava dormint", en gerundi.
    Per indicar que un està ben adormit diem: "Dorm com un soc" no "com un tronc". Un soc és un tronc d'arbre tallat sense les branques ni les arrels. Els solem veure a terra ajaguts i immòbils i fan una bona imatge d'un que està ben adormit. En castellà si que diuen: "dormir como un tronco". En català "dormir com un tronc" seria un castellanisme.

L'indicatiu i l'imperatiu

Alguns verbs catalans tenen una mancança molt important que no tenen els castellans. Els falten formes diferenciades de l'indicatiu i de l'imperatiu de la primera i segona persones del plural. Hi posarem uns exemples:
En singular ja hi ha dues formes. Mirem com ho diem, en present i en imperatiu:
   Segona persona: "Fas el problema" i "Fes el problema".
   Tercera persona": Fa el problema" i "Faci el problema".

Però el plural només té una forma. Hi hem posat la traducció al castellà al costat, en vermell, per compara-ho:

   Primera persona:
"Fem el problema" "Hacemos el problema." i "Fem ('facem') el problema" "Hagamos el problema.".

   Segona persona:
"Feu el problema" "Haceis el problema" i "Feu el problema". "Haced el problema".

---

   Exemples de verbs que diferencien l'indicatiu de l'imperatiu de la primera i segona persona del plural.

	Verb	Indicatiu	Imperatiu
	Ésser	som i sou	siguem i sigueu
	Aprendre	aprenem i apreneu	aprenguem i aprengueu
	Beure	bevem i beveu	beguem i begueu
	Conèixer	coneixem i coneixeu	coneguem i conegueu

   Exemples de verbs que no diferencien l'indicatiu de l'imperatiu de la primera i segona persona del plural.

	Verb	Indicatiu	Imperatiu
	Cantar	cantem i canteu	cantem i canteu
	Mirar	mirem i mireu	mirem i mireu
	Estudiar	estudiem i estudieu	estudiem i estudieu
	Marxar	marxem i marxeu	marxem i marxeu

   Exemples de verbs que diferencien l'indicatiu de l'imperatiu de la primera persona del plural i no la segona.

	Verb	Indicatiu	Imperatiu
	Caure	caiem i caieu	caiguem i caieu	No es podria dir "caiguem" i "caigueu"?
	Aprendre	aprenem i apreneu	aprenguem i apreneu	No es podria dir "aprenguem" i "aprengueu"?
	Fondre	fonem i foneu	fonguem i foneu	No es podria dir "fonguem" i "fongueu"?
	Aparèixer	apareixem i apareixeu	apareguem i apareixeu	No es podria dir "apareguem" i "aparegueu"?

Aquestes formes verbals han estat tretes de: Xurigera, Joan Baptista, Els verbs catalans conjugats. 24a edició. Ed. Claret 1990.

---

   A la lletra del Virolai hi ha una frase que diu: "Il·lumineu la catalana terra". Si interpretem l'il·lumineu com a indicatiu, és que estem dient que la Mare de Déu il·lumina la catalana terra, si ho interpretem com a imperatiu volem dir que li demanem que la il·lumini.
   L'original de Mn. Cinto, però, deia "il·luminau la catalana terra". És que la forma "il·lumineu" era l'indicatiu que expressava un fet, i la forma "il·luminau" era l'imperatiu que expressava una súplica?
   Això mateix passava amb "canteu" i "cantau", "mireu" i mirau" etc? Potser és que hem perdut tots aquests imperatius?

Botar i fer botar

    Quan es tracta de jugar a pilota, el verb "botar" és intransitiu, és a dir, no ets tu qui botes la pilota sinó que és ella que bota. Això significa que no pots dir "En Joan bota la pilota" sinó que cal dir "En Joan fa botar la pilota". Si dius que "tu botes", vol dir que el salt el fas tu, no la pilota.
    "Botar la pilota" voldria dir que tu hi saltes pel damunt. Així "botar un marge" vol dir saltar-lo.

---

    Si tu botes o saltes és que ets tu que fas bots o fas salts.
    Així mateix farem quan es tracti del verb rebotar. Tu pots "fer rebotar" la pilota al pal, però és la pilota que "rebota".
    L'Alcover-Moll ens diu:
||REBOTAR v. intr. Fer un segon salt, botre contra una cosa després d'haver botit contra una altra. Rebotar la pilota.

    Un altre verb semblant és "rebotre".
L'Alcover-Moll ens diu:
|| REBOTRE v. Llançar violentament; cast. arrojar. "La dona li ha rebotut un plat pel cap". "El va rebotre contra la paret"." Va rebotre el cigarret a terra.   DIEC