Quan cantem o enraonem, en català distingim bé si ho fem fort o fluix o bé alt o baix. En castellà sovint, quan diuen alto volen dir fort i quan diuen bajo volen dir fluix.
Quan nosaltres diem "parla més fort" ells diuen "habla más alto". Quan diem "parla mes fluix" ells diuen "habla más bajo". Això vol dir que confonen el "to" (alt o baix) amb la "intensitat" (fort o fluix).
La intensitat és l'energia que té un so:
Si en té molta direm que el so és fort, si en té poca direm que el so és fluix.
El to o freqüència, són les vibracions que el so fa per segon:
Si en té molta, el so és alt (o agut) i si en té poca, el so és baix (o greu).
Ja veiem doncs que podem cantar alt i fluix, és a dir, amb molta freqüència i poca intensitat i també baix (poca freqüència) i fort (molta intensitat).
Mirem el diccionari ALCOVER-Moll
Mirem el DIEC
Així diem: "Enraona més fort (no "més alt") que si ho fas tan fluix (no "tan baix"), aquells d'allà darrere que t'escolten no et sentiran".
L'anglès també té aquests adjectius molt ben definits: Loud and soft per dir fort i fluix. High and low per dir alt i baix.
A la gramàtica "Signe" de l'Albert Jané, sovint hi trobem: "Llegiu el text en veu alta". A mi em sembla que això ve del castellà. La manera de dir coneguda en el parlar habitual era, per exemple: "Digues-ho més fort que et senti tothom" o "Enraona fluix que no et sentin". També es deia: "No llegeixis només per tu, fes-ho fort". Així potser la forma autènticament catalana i científicament correcta seria: "Llegiu fort el text". Així no es confon l'energia (fort i fluix) amb la freqüència (alt o baix).
Si volem indicar que tenim raó, direm que "podem dir-ho ben fort", no "ben alt". Si diem "Visca Catalunya" cal fer-ho ben fort perquè estimem de debò la nostra pàtria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El teu comentari es publicarà quan haurà estat revisat.