El nom que designa més pròpiament aquesta llengua és l'adjectiu català: en dir llengua catalana queda denominat el conjunt de formes de parlar pròpies de totes les comarques indicades en el subtítol. La raó d'aquesta denominació és el fet, històricament demostrat, que Catalunya va esser el punt de partida des d'on, en l'edat mitjana, aquesta llengua es va estendre, per la repoblació, a les altres regions esmentades. En virtut de la Reconquista contra els musulmans, en els segles XI a XIII, es va propagar la llengua a les terres orientals d'Aragó, a les illes Balears i al País Valencià; i en les guerres de la corona d'Aragó per terres d'Itàlia, a mitjan segle XIV, la ciutat de l'Alguer va esser evacuada pels sards i repoblada de gent catalana.
Aquesta llengua va tenir una gran florida literària mentre la corona
d'Aragó va estar vinculada a monarques de la dinastia catalana.
S'inicia la decadència després que, per la unió de les corones aragonesa
i castellana (1474) i pel descobriment d'Amèrica, Castella adquireix la
preponderància política, cultural i econòmica damunt tota la Península
Ibèrica. Per augmentar la depressió del català, el primer rei borbònic,
Felip V, vencedor de la guerra de successió, 
es venja dels països catalans partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria,
promulgant el Decret de Nova Planta (1714), pel qual s'anul·len els Furs
de Catalunya, i en posteriors ordenacions del mateix rei i del seu
successor Carles III es procura ofegar la vitalitat del català en
l'ensenyança i en tota mena de manifestacions públiques. La nostra
llengua quedava així reduïda quasi exclusivament a l'ús parlat i casolà;
però es conservà amb una vivacitat admirable, sobretot a les regions
més allunyades de les grans ciutats, com un foc colgat que en el moment
històric oportú havia de revifar-se en una nova flamarada.Al primer terç del segle XIX, el Romanticisme, reaccionant contra el neoclassicisme i contra el dogmatisme centralista de la Revolució Francesa, determina una tendència de retorn a les antigues nacionalitats i a l'estudi de l'element popular i particular de cada contrada, i per tant, a la preferència pel vernacle en aquelles regions que havien perdut l'autonomia política i estaven en camí d'esser absorbides també culturalment per entitats polítiques més poderoses.
En el nostre país, sotmès a la influència cada vegada més intensa de Castella, la reacció romàntica determina un retorn a l'estudi i l'ús del català, i desplegant-se aquesta tendència d'una manera creixent i cada cop més vasta, constitueix un moviment cultural, anomenat Renaixença perquè per ell sembla que la llengua catalana torna a néixer per a la literatura després d'una dormició que era molt semblant a la mort.
La Renaixença es produeix simultàniament a les tres grans regions de llengua catalana: el Principat, les illes Balears i el País Valencià. Als Jocs Florals de Barcelona, des de la seva restauració (1859), concorren cada any escriptors de tot el territori lingüístic, de manera que persisteix la consciència d'unitat; però aquesta consciència es troba en una minoria culturalment selecta, mentre que la gran massa, deformada per la desmembrament general en "províncies" i per la gravitació cap als centres estatals de Madrid, havia perdut tota cohesió amb les regions germanes de raça i d'idioma. La gent del País Valencià diu que parla "valencià", i la de les Illes diu que parla "mallorquí", o "menorquí", o "eivissenc", però no català. El confusionisme s'augmenta pel fet d'haver-se estès el nom de "llemosí", absurdament aplicat a aquesta llengua nostra com a conseqüència del prestigi assolit pels grans trobadors medievals de la regió de Llemotges.
Els
valencians i baleàrics, per no dir-se catalans, acceptaven amb gust la
denominació de llemosí, mentre que els catalans "de Catalunya" que
iniciaven la Renaixença, en emprar llur
llengua literàriament, també li donaven el nom de llemosina:En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
i càntics llemosins somiava cada nit,
diu Bonaventura Carles Aribau, el poeta barceloní que llança el primer crit de renaixença amb la seva "Oda a la Pàtria" (1833).
La preponderància del castellà havia arribat a un punt en què, per la gent inculta -que és la gran majoria-, el nostre vernacle era considerat com un dialecte en el sentit d'un llenguatge inferior, dependent o satèl·lit del que era presentat com a únic idioma hispànic: el castellà. Aquest estat de coses havia d'influir, naturalment, damunt els estudiosos que es dedicaven a redactar vocabularis o diccionaris del nostre vernacle. Com que generalment aquestes obres s'escrivien perquè el gran públic pogués traduir del castellà al seu dialecte o del seu dialecte al castellà, les obres lexicogràfiques realitzades en els segles XVIII i XIX es caracteritzen per llur fragmentació regional: els diccionaris fets en el Principat es titulaven diccionari català; els que apareixien a l'antic Regne de València es deien diccionari valencià; els que sortien a Mallorca es deien diccionari mallorquí, i fins i tot hi havia diccionaris menorquins, editats a la petita illa de Menorca. Ja feia segles que a València i a les illes no quedava res d'aquella consciència d'unitat per la qual els diputats mallorquins del segle XIV deien al rei En Pere el Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblats en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...."
No és que sigui absurd de titular valencià o mallorquí un diccionari, si el seu contingut és el d'una regió i no de tot el territori de l'idioma; l'absurd era de creure que cada regió i cada illa fos un territori idiomàtic especial, independent de les altres illes o comarques veïnes. Als darrers temps de la decadència, els mallorquins i valencians ignoraven o no volien creure que llur llengua era una simple modalitat del català, i els erudits locals que feien diccionaris posaven en els seus aplecs lexicogràfics els mots que consideraven pertanyents a llur contrada, sense adonar-se -salvant honroses excepcions- que el 80 per cent d'aquells mots, i precisament els fonamentals, eren sempre els mateixos a Catalunya, al País Valencià i a les Balears.
Aquesta desorientació s'anava mitigant per obra dels literats comarcals i de les minories que seguien les directrius assenyalades pels iniciadors de la Renaixença. Els estudis de Milà i Fontanals havien contribuït a fixar un criteri unitari, i doctes gramàtics i humanistes insulars, com Marià Aguiló i Tomàs Forteza, començaven a prendre el bon camí per a l'estudi científic del català com a branca important de la Romània.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El teu comentari es publicarà quan haurà estat revisat.