Per què aquest bloc

Aquest bloc vol ser una manera de servar la feina feta per en Josep Maria Domènech i Roca, empordanès com jo mateix i enamorat de la llengua com jo mateix. De la ceba, vaja. Amb el seu permís, aniré copiant els seus articles del web El bon català i aniré penjant, de tant en tant, alguna altra cosa que consideri que pugui tenir interès, cosetes que he anat descobrint i que pensi que poden ajudar a expressar-nos millor. Aclareixo que no sóc filòleg ni res que s'hi assembli: la meva formació és científica i sóc autodidacte en relació amb l'aprenentatge del català escrit. Per tant, no faré de jutge, tret de situacions prou evidents per a tothom.
També deixaré oberta la possibilitat de fer comentaris, perquè comenteu, plantegeu dubtes o aporteu informacions que sempre seran benvingudes.
I ara veureu que en Josep Maria començava el seu web amb unes paraules semblants. Aquestes:

            La intenció d'aquesta pàgina és observar el català que parlem ara i el que sentim i llegim als mitjans de comunicació i comparar-lo amb el que parlàvem pels anys quaranta, quan a les cases no hi havia ni ràdio ni TV. Llavors es tenien converses molt llargues, sobretot havent sopat, amb els avis i pares. Era un excel·lent aprenentatge de la nostra llengua. Es feia molt de corregir les deficiències de vocabulari, de construcció gramatical i de fonètica. Sovint et deien "això no es diu així, has d'enraonar bé". Potser no tenien coneixements de gramàtica però sabien bé el català. Tot això fet modestament. És una necessitat que surt de dins. Tots estimem la nostra llengua i ens fa patir que estigui tan malalta. Entre tots l'hem d'ajudar a refer-se.
          Aquí no hi pot haver intencions científiques. No tenim estudis lingüístics. Només volem fer saber allò que hem après i observat durant molts anys. Mirem les gramàtiques i sobretot els diccionaris, admirem la gran feina dels lingüistes, però aquí volem posar-hi sobretot el que hem après i observat, al llarg dels anys sense deixar de consultar sovint els entesos. Intentem de retrobar les nostres formes genuïnes, les que feien servir els nostres avis que havien començat a aprendre la nostra llengua (el seu català) entre el 1870 i el 1880.
          Seria molt d'agrair que hi volguéssiu col·laborar amb els vostres comentaris i observacions. Els afegiríem a la pàgina. 

__________________________________________________________________________________

L'objectiu del bloc coincideix amb l'objectiu de l'autor d'aquest article, l'Eugeni S. Reig. Ço és lluitar per la conservació, la puresa i la inalterabilitat de la llengua, tal com ens diu al final.

Degeneració lingüística

Eugeni S. Reig

"Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure [...], una llengua subordinada"

(Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l'1 de juliol del 2009)  .

Degeneren les llengües? Hui en dia sí que degeneren. I molt. I les que, com la nostra, estan en una situació de feblesa manifesta, encara degeneren més i ho fan, per a desgràcia nostra, molt més ràpidament que les que tenen una posició més sòlida, més forta, més segura. Tots hem sentit dir moltes voltes allò de “les llengües no degeneren, les llengües evolucionen”. Això, que ha sigut veritat al llarg de la història de la humanitat fins fa poc més de mig segle, ara ja no és pas veritat. Ara sí que degeneren les llengües. I tant que degeneren.

Evolucionar és canviar gradualment, mudar de manera lenta, continuada. Els canvis que es produïxen en una evolució no són, per regla general, ni bons ni roïns, no tenen connotacions positives ni negatives. Són únicament i exclusivament canvis, només canvis i res més que canvis. A més, com que són molt lents, el canvis evolutius no arriben a notar-se en períodes relativament curts i, per tant, una persona difícilment arribarà a apreciar cap canvi evolutiu –lingüístic o de qualsevol altre tipus– al llarg de la seua vida. Els canvis es noten al cap de molts anys i, en no pocs casos, d’alguns segles. Degenerar, al contrari, implica sempre evolucionar a pitjor, mudar-se en més roín. La degeneració sempre té connotacions negatives, sempre implica empitjorament, degradació, .descomposició, desfiguració, deformació, deturpació, corrupció, perversió. Degenerar significa canviar a pitjor, perdre les qualitats que es consideren pròpies d’alguna cosa, que la caracteritzen i la diferencien de la resta. A més, les evolucions sempre són lentes, molt lentes. Les degeneracions, en canvi, solen ser ràpides. En alguns casos, malauradament, són rapidíssimes.

Totes les llengües les han fetes els seus parlants al llarg de segles i segles de parlar-les. Contínuament s’han produït canvis i més canvis i la manera de parlar ha anant mudant, evolucionant. Però això, els parlants, ho han fet sempre de manera inconscient, involuntària. El poble a poc a poc ha anat modelant la llengua i ha creat les lleis que la regixen, lleis que, posteriorment, els gramàtics han estudiat i han codificat. Però els gramàtics no han creat la llengua, no se l’han inventada, només l’han estudiada, l’han analitzada, l’han descrita i l’han exposada. I l’han codificada, és a dir, han elaborat una normativa lingüística. I eixa normativa l’han elaborada, com no podia ser d’altra manera, per inducció, és a dir, partint de l’ús real de la llengua, i no per deducció, partint d’un ús hipotètic ideal però no real.

Però les lleis que fan que parlem la llengua d’una manera determinada han nascut del poble i els que tenien el poder que dóna la intel·ligència, els coneixements, els diners o la força –els intel·lectuals, els savis, els reis, els nobles, els grans propietaris, els banquers, el clero, els militars, etc.– sempre han parlat com parlava el poble. Les lleis lingüístiques internes –digueu-ne regles o normes si us fa més feliços– que contenia implícitament una llengua i que, per tant, emanaven del poble, les acceptaven els poderosos i les feien seues. La llengua sempre ha fluït de baix cap amunt, del poble cap als poderosos, cap als intel·lectuals, cap als estudiosos, cap als il·lustrats, cap als dirigents, d’una manera completament lliure i democràtica. Mai ha sigut al revés. Però eixa democràcia de fluir la llengua de baix cap amunt que ha imperat durant molts segles, actualment s’ha tornat tirania que la fa anar de dalt cap a avall. Ara són els mitjans de comunicació –la televisió, la ràdio, la premsa (escrita o digital), el cinema, internet, etc.– els que potencien –i a voltes fins i tot s’inventen– determinades paraules, expressions, exclamacions, construccions gramaticals, etc, i el poble, per mimetisme, les fa seues. Actualment els mitjans de comunicació tenen una influència sobre la llengua que parla la gent que és molt superior a la que té el sistema educatiu. I les persones que són responsables d’eixos mitjans de comunicació així com les que hi comparèixen, hi parlen i hi escriuen –periodistes, presentadors de televisió, locutors de ràdio, guionistes, actors, esportistes, polítics, cantants, famosos, etc.–, en molts casos, en saben ben poc de llengua i la supèrbia i la ignorància que tenen fa que no es molesten en assessorar-se, en preguntar als que sí que en saben, i així es popularitzen paraules, expressions i construccions que desplacen i arraconen les que ens hem transmès de generació en generació des de fa segles i segles. D’eixa manera la llengua es desfigura, s’empobrix, es mistifica, s’adultera i es deforma. Es convertix en una llengua degradada, deturpada, falsificada. Això és una degeneració en tota regla, malgrat que sempre hi haurà qui dirà que és una evolució, que les llengües evolucionen i que cal respectar la manera de parlar que s’usa en qualsevol moment, fins i tot si es donara el cas que tots acabarem parlant com si fórem cavernícoles prehistòrics.

Eixe problema el patixen, en major o menor grau, totes les llengües, però la nostra, per la seua situació de llengua minoritzada, el patix amb molta més intensitat. No faré cap relació de la quantitat tan immensa d’incorreccions, deformacions, errors, barbarismes –i, fins i tot, m’atreviria a dir barbaritats– que he observat al llarg dels darrers anys –i que, malauradament, continue observant cada dia– en el valencià parlat i escrit en els mitjans de comunicació i que, per a desgràcia nostra i de la nostra llengua, han estat assumits per una bona part dels valencianoparlants, especialment els més jóvens, i que, en no pocs casos, han penetrat en l’escola i fins i tot en la universitat i en les obres literàries. La llista seria massa llarga i massa depriment.

Observeu una cosa ben curiosa. Si algú es preocupa per la bona qualitat de l’aire que respirem, de l’aigua que bevem i dels aliments que mengem, tothom pensarà que és una persona responsable que es preocupa per la salut dels éssers humans. Si una persona és respectuosa amb els animals i amb les plantes, si vol que es conserven els boscs verges, si fa tot el possible per defendre la natura, tothom pensarà que és una persona sensible, amb consciència ecològica, que es preocupa per conservar el nostra planeta en les millors condicions possibles a fi que siga habitable i agradable a les generacions futures. Si algú es preocupa per conservar el patrimoni tant històric com artístic de la seua ciutat o del seu país, si vol que les obres d’art es conserven intactes i que els monuments es restauren, tothom pensarà que és un amant de l’art, de la cultura, de la història i de la seua terra. Ara bé, si una persona es preocupa per conservar la seua llengua tan intacta com siga possible, si lluita per evitar canvis negatius que la deformen i li facen perdre la seua fesomia, de seguida li diran despectivament que és un purista i el ridiculitzaran dient que pretén que les generacions jóvens parlen com parlaven els avis i que en aquesta vida tot canvia i que les llengües també canvien i que cal adaptar-se als temps nous. El criticaran, es burlaran d’ell i el desqualificaran. Ja és curiosa aquesta asimetria, ja.

Jo considere que lluitar per defendre la conservació, la puresa i la inalterabilitat de la meua llengua és tan noble i tan digne com lluitar per defendre la conservació, la puresa i la inalterabilitat de la natura, de la salut de les persones, de les obres d’art o de qualsevol altra cosa. I mentres puga, continuaré fent-ho.

València, 27 de desembre del 2012