Creure indica una convicció. Que s'està segur d'allò que s'afirma:
"Crec en un sol Déu Pare Totpoderós" diu el Credo en català. "Crec en la teva paraula"
Creure vol dir tenir fe. Que estàs segur d'allò que dius. En català no el fèiem servir mai per indicar una simple opinió o una possibilitat, com passa amb el castellà. Per nosaltres, catalans, és sempre una afirmació convençuda.
Mirem el diccionari Alcover-Moll
Veiem que l'Alcover-Moll, en les dues primeres opcions del verb creure ens diu que significa 'tenir per vertader i per veraç' i no és fins a la quarta que admet que també pot indicar una opinió.
El DIEC potser és més clar. Sembla que admet a contra cor que es diu "creure" on s'hauria de dir "pensar"
En català per expressar una opinió o possibilitat sempre dèiem : "em penso", "em sembla", "em fa l'efecte" o "jo diria que" emperò mai no dèiem "jo crec". Ens ha vingut ara del castellà.
A les tertúlies radiofòniques o televisives veiem que es fa servir massa el "jo crec". Hi ha tertulians que ho diuen a cada frase. Constantment se sent "jo crec, jo crec, jo crec... Fa mal a les orelles.
Potser moltes vegades seria millor començar d'expressar l'opinió o punt de vista de dret, sense cap "em penso" o "em sembla"... i, és clar, sense "jo crec" que no ho havíem fet servir mai en català i que trobàvem tan estrany quan ho sentíem a dir en castellà.
Quan expressem una opinió en el passat no solem pas fer servir el verb "creure". No hi quedaria bé. Exemples:
"Ja m'ho pensava que no vindria". "Ja m'ho va semblar que no m'havia entès".
Hi ha frases en què sempre hi posem correctament el verb "creure". És quan algú ens diu alguna cosa i comentem si és veritat o no. Diem:
-T'ho creus allò que ha dit en Joan?
-Jo no m'ho crec.
-Doncs t'ho pots ben creure.
Si ara algú diu:
"A mi em sembla que no ens ho podem pas creure".
Aquí veiem ben clar que el "sembla" expressa una opinió i el "creure" vol dir si ho donem per vertader o no.
Mirem-ne més exemples:
Si després de comunicar una cosa a un conegut que se'n va, diem a l'amic que tenim al costat:
"Em sembla que no s'ho ha cregut" veiem ben clar aquí que el significat de "creure" és ben diferent de "semblar". Avui dia però, ben segur que quasi tothom diria: "Crec que no s'ho ha cregut". Amb el verb "creure" primer amb el sentit d'opinar i després amb el de pròpiament "creure". Això ens ha vingut del castellà.
Un diccionari anglès ho defineix molt bé.
Creure: to believe: to accept as true; to have faith in. Acceptar com a vertader, tenir-hi fe.
Pensar: to think: to hold an opinion, to estimate as likely. Pensar, mantenir una opinió, donar-ho per possible.
Una altra accepció, la tercera de l'Alcover-Moll, és que "creure" significa '"obeir" que vol dir "fer bondat".
"Aquell nen no creu, no fa gaire bondat". "Has de creure el pare i la mare". "Els nens creuen", "Qui no vol creure pare i mare, ha de creure la pell de cabra", ens deia la mare si la fèiem enfadar. Això ja és un altre significat ben diferent i ben popular del verb "creure".
"Crec en un sol Déu Pare Totpoderós" diu el Credo en català. "Crec en la teva paraula"
Creure vol dir tenir fe. Que estàs segur d'allò que dius. En català no el fèiem servir mai per indicar una simple opinió o una possibilitat, com passa amb el castellà. Per nosaltres, catalans, és sempre una afirmació convençuda.
Mirem el diccionari Alcover-Moll
Veiem que l'Alcover-Moll, en les dues primeres opcions del verb creure ens diu que significa 'tenir per vertader i per veraç' i no és fins a la quarta que admet que també pot indicar una opinió.
El DIEC potser és més clar. Sembla que admet a contra cor que es diu "creure" on s'hauria de dir "pensar"
En català per expressar una opinió o possibilitat sempre dèiem : "em penso", "em sembla", "em fa l'efecte" o "jo diria que" emperò mai no dèiem "jo crec". Ens ha vingut ara del castellà.
A les tertúlies radiofòniques o televisives veiem que es fa servir massa el "jo crec". Hi ha tertulians que ho diuen a cada frase. Constantment se sent "jo crec, jo crec, jo crec... Fa mal a les orelles.
Potser moltes vegades seria millor començar d'expressar l'opinió o punt de vista de dret, sense cap "em penso" o "em sembla"... i, és clar, sense "jo crec" que no ho havíem fet servir mai en català i que trobàvem tan estrany quan ho sentíem a dir en castellà.
Quan expressem una opinió en el passat no solem pas fer servir el verb "creure". No hi quedaria bé. Exemples:
"Ja m'ho pensava que no vindria". "Ja m'ho va semblar que no m'havia entès".
Hi ha frases en què sempre hi posem correctament el verb "creure". És quan algú ens diu alguna cosa i comentem si és veritat o no. Diem:
-T'ho creus allò que ha dit en Joan?
-Jo no m'ho crec.
-Doncs t'ho pots ben creure.
Si ara algú diu:
"A mi em sembla que no ens ho podem pas creure".
Aquí veiem ben clar que el "sembla" expressa una opinió i el "creure" vol dir si ho donem per vertader o no.
Mirem-ne més exemples:
Si després de comunicar una cosa a un conegut que se'n va, diem a l'amic que tenim al costat:
"Em sembla que no s'ho ha cregut" veiem ben clar aquí que el significat de "creure" és ben diferent de "semblar". Avui dia però, ben segur que quasi tothom diria: "Crec que no s'ho ha cregut". Amb el verb "creure" primer amb el sentit d'opinar i després amb el de pròpiament "creure". Això ens ha vingut del castellà.
Un diccionari anglès ho defineix molt bé.
Creure: to believe: to accept as true; to have faith in. Acceptar com a vertader, tenir-hi fe.
Pensar: to think: to hold an opinion, to estimate as likely. Pensar, mantenir una opinió, donar-ho per possible.
Una altra accepció, la tercera de l'Alcover-Moll, és que "creure" significa '"obeir" que vol dir "fer bondat".
"Aquell nen no creu, no fa gaire bondat". "Has de creure el pare i la mare". "Els nens creuen", "Qui no vol creure pare i mare, ha de creure la pell de cabra", ens deia la mare si la fèiem enfadar. Això ja és un altre significat ben diferent i ben popular del verb "creure".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El teu comentari es publicarà quan haurà estat revisat.