Quan ja hem amidat o mesurat una cosa, direm que aquella cosa fa tan de llarg i tan d'ample o també que té una alçada o una amplada de tants metres o centímetres. Mai no s'ha de dir que allò mesura tant de llarg i tant d'ample. Qui mesura o amida és la persona que ho fa, no la cosa amidada o mesurada. El DIEC comet aquest error.
L'Alcover-Moll fa ressaltar aquesta idea en contra de Pompeu Fabra.
Sí que diem que una persona pesa 72 kg, però no que amida 1,70 m d'alt sinó que fa 1,70 m d'alt.
Inspirat en aquest article de l'Albert Jané, publicat al diari AVUI
ara fa molts anys:
Amidar i mesurar
En el llenguatge col·loquial i en textos poc acurats, no
sotmesos a una bona revisió, és més o menys freqüent l'ús del verb «medir», tant
significant «prendre les mides (d'alguna cosa)» com «tenir (una cosa) tal o tal
dimensió»\ Ja ha estat, però, força divulgat que «medir» és un
castellanisme inacceptable i que la forma catalana que hi correspon és amidar,
verb obtingut de mida amb el mateix prefix o element formatiu amb què de
preu i de \vàlua hem obtingut apreuar i avaluar.
No n’hi ha prou, però, de saber que en català la forma
correcta és amidar i no «medir», sinó que cal tenir en compte, a més.
que amidar no té sinó el primer dels dos significats amb què hem dit
que, vulgarment, es fa servir el verb espuri «medir», és a dir, «prendre les
mides (d'alguna cosa)». I és convenient d'insistir en aquest advertiment perquè
hi ha encara qui substitueix sistemàticament «medir» per amidar, amb
què obté frases com «La taula amida dos metres de llarg» o «El camp amida vint
metres d'ample», que cal rebutjar decididament, encara que de tant en tant
aconsegueixin esmunyir-se en textos ben revisats. Efectivament, el Diccionari
Fabra defineix amb aquests termes el significat que reconeix a amidar:
«Determinar, prendre les mides (d'alguna cosa), avaluar amb una mida (una
magnitud lineal).» I il·lustra aquesta definició amb els exemples següents: Amidar
amb el metre. Amidar a pams. Amidar un camp. Amidar la llargària i l'alçària
d'una paret. És clar que en tots aquests exemples, el subjecte (sobreentès)
és de designació personal.
Com és sabut, amb un sentit més ampli i més general que amidar
hi ha el verb mesurar. que s’usa especialment, però, per a la capacitat,
talment com el verb amidar s'usa
especialment per a les magnituds lineals. I, a més. segons el Diccionari
Fabra, mesurar pot usar-se també significant «tenir tal o tal dimensió»:
La torre mesura trenta metres del cim a la base.
La legitimitat d'aquest significat del verb mesurar no
deixa de suscitar alguna reserva, que no compartim. El fet evident i incontrovertible,
però, és que l'expressió més normal d’aquest significat, la que trobem en el
llenguatge autènticament popular, quan no es ressent d'influències estranyes,
és a dir, quan es manifesta exempt de contaminació, es per mitjà dels verbs fer
i tenir: Quan fa d'amplada. La paret feia tres metres d'alt. El camp
té \vint metres d'ample per quaranta de llarg.
Tornant al verb mesurar és, evidentment, el que fem
servir en frases com No mesura mai el que fa. Cal que mesureu bé les vostres
paraules.
Albert Jané
I més opinions:
Mesures, mides i talles
Els camps semàntics dels verbs mesurar, amidar (o midar) i fins i tot una accepció poc usada del
verb tallar 'mesurar la talla o estatura d'algú', tenen punts de contacte, però no són pas sinònims. El
més genèric és mesurar (que també té altres sentits), que pot actuar com a descriptiu en les
definicions dels altres dos. Els respectius substantius —mesura, mida, i talla— segueixen també
l'esglaonament de concreció i especialització que dèiem, i hem de tenir present els matisos de
cadascun a l'hora de fer-los servir adequadament i per a saber quan són intercanviables i quan no ho
són. En tot cas, cal insistir en la incorrecció que representa usar el castellanisme *tamany en lloc de
mida, per una banda, i el verb espuri *medir per amidar. També és un castellanisme usar mida, per
mesura, en casos com El Govern prendrà les mesures adients. De fet, en castellà i en català, els mots
equivalents mesura/medida i mesura/mida han seguit evolucions contràries pel que fa a l'ampliació
dels seus respectius camps semàntics. En castellà és molt més genèric medida que mesura, que ha
quedat gairebé reduït a expressar ponderació.
Si parlem de mesures lineals en general, farem servir mida. Si aquesta mida es refereix a l'alçària
d'una persona, podem parlar de la talla, fins i tot quan es tracta d'una alçària figurada, és a dir que
podem dir, per exemple, que En Pau és un polític de poca o molta talla, i no necessàriament ens
referim a la seva estatura.
Les locucions que podem formar amb aquests substantius també s'han d'adequar al sentit que aquests
tenen aïllats, tant si són literals com si són figurats o metafòrics. Del grup de les locucions literals
podem citar donar bona mesura 'donar una mica més que la mesura exacta', a mida 'amb les
dimensions ajustades' (tot i que aquesta també pot ser metafòrica). Per les mateixes raons que
exposàvem més amunt, no és correcta la locució *a mida que en lloc de a mesura que. En el grup de
les locucions figurades tenim passar de mida 'ésser excessiu' i les afins fora mesura / fora mida o
sense mesura / sense mida, que denoten excés.
ROSER VERNET I ANGUERA
Oficina de Consultes del
Servei de Relacions Exteriors de
l'Institut d'Estudis Catalans (SEREIEC)
Albert Jané
I més opinions:
Mesures, mides i talles
Els camps semàntics dels verbs mesurar, amidar (o midar) i fins i tot una accepció poc usada del
verb tallar 'mesurar la talla o estatura d'algú', tenen punts de contacte, però no són pas sinònims. El
més genèric és mesurar (que també té altres sentits), que pot actuar com a descriptiu en les
definicions dels altres dos. Els respectius substantius —mesura, mida, i talla— segueixen també
l'esglaonament de concreció i especialització que dèiem, i hem de tenir present els matisos de
cadascun a l'hora de fer-los servir adequadament i per a saber quan són intercanviables i quan no ho
són. En tot cas, cal insistir en la incorrecció que representa usar el castellanisme *tamany en lloc de
mida, per una banda, i el verb espuri *medir per amidar. També és un castellanisme usar mida, per
mesura, en casos com El Govern prendrà les mesures adients. De fet, en castellà i en català, els mots
equivalents mesura/medida i mesura/mida han seguit evolucions contràries pel que fa a l'ampliació
dels seus respectius camps semàntics. En castellà és molt més genèric medida que mesura, que ha
quedat gairebé reduït a expressar ponderació.
Si parlem de mesures lineals en general, farem servir mida. Si aquesta mida es refereix a l'alçària
d'una persona, podem parlar de la talla, fins i tot quan es tracta d'una alçària figurada, és a dir que
podem dir, per exemple, que En Pau és un polític de poca o molta talla, i no necessàriament ens
referim a la seva estatura.
Les locucions que podem formar amb aquests substantius també s'han d'adequar al sentit que aquests
tenen aïllats, tant si són literals com si són figurats o metafòrics. Del grup de les locucions literals
podem citar donar bona mesura 'donar una mica més que la mesura exacta', a mida 'amb les
dimensions ajustades' (tot i que aquesta també pot ser metafòrica). Per les mateixes raons que
exposàvem més amunt, no és correcta la locució *a mida que en lloc de a mesura que. En el grup de
les locucions figurades tenim passar de mida 'ésser excessiu' i les afins fora mesura / fora mida o
sense mesura / sense mida, que denoten excés.
ROSER VERNET I ANGUERA
Oficina de Consultes del
Servei de Relacions Exteriors de
l'Institut d'Estudis Catalans (SEREIEC)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El teu comentari es publicarà quan haurà estat revisat.