Alguns barbarismes: "gilipollas"

Sobre la paraula “gilipollas”

Eugeni S. Reig

Des de fa uns quants anys –no molts, la veritat– els valencianoparlants ens hem apropiat de la paraula castellana “gilipollas” que hem valencianitzat parcialment en “gilipolles”, fent-la acabar en –es en lloc de en –as, però amb la g, això sí, pronunciada a la castellana,  per a referir-nos a una persona que és estúpida, curta d’enteniment, o que fa coses estúpides. El problema que se’n deriva és doble: per un costat fem ús d’una paraula que no és de la nostra llengua i que no ens cal per a res i per un altre usem la mateixa paraula per a una gran quantitat de conceptes, pròxims però no idèntics. Així doncs, ací tenim un cas de castellanització i empobriment lingüístic alhora. Nosaltres tenim en valencià, afortunadament, una gran quantitat de paraules que ens permeten matisar els diferents graus de l’estupidesa humana i dels comportaments més o menys estúpids. Vegem-ne unes quantes.

Si volem dir que algú és curt d’enteniment, que té un dèficit d’intel·ligència considerable, diem que és estúpid, imbècil, idiota, neci, estult, cretí. També podem dir, simplement, que és curt o curtet.

Per a referir-nos a una persona d’una ingenuïtat extremada, sense malícia, que per la seua innocència pot ser fàcilment enganyada per altri, tenim les paraules albercoc, alficòs, bacora, badoc, bajoca, balòstia, balou, bamba, bambau, becza, beguinot, benigembla, bequinot, bergerol, bifoi, bresquilla (o ambresquilla), enza, facilitari, fava, infeliç, javaloies, macoca, sanoi, simple. I també bovo, amb v labiodental, així com el derivat bovatxa. I també les expressions mitja me’n queda i mitja me’n queda de la part del peçó.

Si la persona, a banda de simple i ingènua, és blaneta, poqueta cosa, sense espenta, la qualifiquem de bleda.

Aquell que té igual de tot, que no li importa ni el preocupa res, que manté una actitud d’indiferència respecte a determinades coses que se suposa que li haurien d’interessar, que no vol saber-se res d’exigències morals, polítiques o religioses i que no el preocupen en absolut els convencionalismes que ens imposa la societat, que no té formalitat, que tot s’ho tira a l’esquena, que se’n fot de tot, diem que és un menfot.

Si algú, a més de no ser massa intel·ligent, fa la guitza tan com pot, és un caracollons.

Qui sempre està molestant els altres per broma, per riure’s de la reacció d’aquell a qui incomoda, és un caixcador, caixquera, caixqueta, caixquetes, emprenyador, enguiscador, enguisna, enguisneta, esqueta, fisguet, guisguet, guisquet, punxa, visquet.

De una persona inútil i mentalment estúpida diem que és un cap de suro, cudol, garrofa, soca, terròs, trompellot, trompot o, fins i tot, trompot de pi.

De qui sempre es deixa manejar pels altres, que és dèbil de caràcter i excessivament condescendent, diem que és un borrego, un butxaques, un ninot o un perot. I del marit es deixa manejar per la seua dona, que sempre fa el que li diu ella, que no té iniciativa pròpia, diem que és un braga o un collonera.

De la persona que no té trellat, que no té seny, diem que és un capbuit, un capsigrany, un capsot o un destrellatat.

De qui és curt d’enteniment, no sap res de res i, damunt, és cabut com ell a soles, diem que és un ase, un ruc o un burro.

De qui té poc trellat i poca formalitat diem que és un borinot, un moniato o un tararot.

De la persona que té l’atenció distreta, que està encantada, abismada, abstreta, diem que és un badoc o que està embadocat, emberjolat, embeulat, embovat o enxorlat.

De qui obra o parla de manera exagerada, irreflexiva i poc raonable, que no té moderació ni mesura de les coses, diem que és un destarifat.

D’una persona parada, ensopida, embadalida, diem que és un monot o un mussol.

De qui és lent i feixuc, tant des del punt de vista físic com des del punt de vista intel·lectual, diem que és un saboc o un sompo.

De la persona desordenada i descuidada en les seues accions, que fa les coses de manera precipitada i sense reflexió, que no pensa les coses abans de fer-les, diem que és un trapalatrop o un trapatroles, i també que és un atavanat, atotinat, atrontillat o atrotinat.

Si algú és incapaç de fer ben fetes (o mijanament ben fetes) determinades coses, direm que és un inepte o un negat.

La paraula castellana “gilipollas” va nàixer a mitjan segle xx. La tenim documentada per primera vegada l’any 1961. Actualment s’usa d’una manera exagerada. Recorde que quan jo era adolescent, a darreries dels 50 i primeries del 60, en el castellà de València –mai en el valencià, que quede això ben clar– s’emprava la variant “gilipolla” (en singular) que és més lògica. “Gilipolla” és una paraula composta de “gili” i “polla”. El DRAE arreplega la paraula “gilí” (amb accent damunt la i) que diu que és de procedència caló i que significa 'innocent, càndid'. Joan Coromines en el seu Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico també arreplega aquest mot del qual diu: «gilí. 'tonto, memo', del gitano español jili, 'inocente, cándido', derivado de jil 'fresco', jilar 'enfriar' [...]». La paraula està documentada per primera volta l’any 1882 però la RAE no la va acceptar, segons ens informa Coromines, fins després del 1899. El DRAE arreplega, a més, la variant “gil” que diu que s’aplica a una persona simple, i especifica que és pròpia de l’Argentina i de l’Uruguai. En efecte, en el Nuevo diccionario lunfardo de José Gobello trobem la paraula “gil” i els derivats “gilón, gilún, gilastro, gilastrón, gilimursi, gilurdo, gila, gilada, gilería i gilear”. Tots hem sentit alguna volta el tango Cambalache, d’Enrique Santos Discépolo, popularitzat per Carlos Gardel, que diu: «[...] el que no llora no mama y el que no afana es un gil.» El DRAE no arreplega cap dels derivats que apareixen en el Nuevo diccionario lunfardo. Tampoc arreplega la variant “gili” (sense accent a la i), àmpliament usada en castellà, ni la variant gilipolla (en singular). La paraula “polla” tots sabem que significa, tant en castellà com en valencià, 'gallina jove, que encara no pon', però en castellà és també una denominació vulgar del penis, accepció que en valencià no ha tingut mai. En valencià, una polla és, a banda d’una gallina jove, una xica jove, una xicona. Per consegüent, la paraula composta castellana “gilipolla” significa 'estúpid del penis' i equival a expressions com ara “tonto del pijo”, “toto del haba”, “tonto del nabo”, “tonto del carajo”, “tonto del cipote”, etc., (pronunciades habitualment amb caiguda de la d intervocàlica i debilitament extrem de la e). Actualment tothom diu “gilipollas” (en plural) que, lògicament, hauria de significar 'estúpid de diversos penis', cosa que trobe, francament, una mica estranya. El DRAE arreplega “gilipollas” –i el derivat “gilipollez”– i també “gilipuertas”. I no dic res en absolut d’altres vocables que comencen a sentir-se en el castellà del carrer com ara gilichorra, gilinabo o giliventanas que encara no s’han popularitzat gaire.

Als valencians no ens cal usar cap ni una d’aquestes paraules castellanes, no en tenim gens de necessitat. Ja hem vist que tenim un repertori genuí riquíssim al qual caldria afegir alguns vocables propis d’altres zones de l’àrea lingüística que han penetrat en la població, sobre tot en els més jóvens, a través de l’escola i els mitjans de comunicació com, per exemple, tanoca, poca-solta, desassenyat, eixelebrat, embadalit, beneit, babau, ximple, etc. Cal dir que quasi tots els mots nostrats que hem citat en aquest article admeten flexió en gènere i nombre i, a més, poden formar augmentatius, diminutius, derivats, composts, etc. Perdre tota eixa riquesa lèxica tan impressionat i substituir-la per una única paraula que, damunt, no és de la nostra llengua, és una acció que m’estime més no posar-li cap qualificatiu. Deixe que l’amic lector ho faça lliurement.

Algú em va dir una volta que això de “gilipollas” només ho diuen els que ho són. Jo, per si a un cas, procure no dir-ho mai.