Més que explicar el significat del títol, serà millor que reproduïm tres entrades del bloc "El clot de les ànimes", que podeu visitar. El trobareu a les pàgines amigues.
Primer article: El català de plàstic que ara s’escriu
I per acabar una construcció que fins fa deu anys no acceptava el diccionari i que no sembla gens idiomàtica: la locució conjuntiva a menys que. Trobo que faríem bé d’evitar-la.
Primer article: El català de plàstic que ara s’escriu
El
català de plàstic és una llengua farcida de construccions artificials.
No parlo únicament de mots, tot i que la tria lèxica pot ésser-ne
l’origen: parlo d’expressions fixades, de tics i crosses, d’estructura…
Gastar català de plàstic vol dir renunciar a la simplicitat, a la
naturalitat i a la concisió. Pot néixer d’una imitació inconscient, però
sovint hi predomina la desídia, la mandra de trobar una expressió
avinguda amb la llengua de sempre.
Avui, per a començar, quatre exemples:
1. «La cuina és cultura viva i aquest és el motiu pel qual sovint es troben plats semblants en llocs diferents»
Us n’adoneu que «aquest és el motiu pel
qual» carrega la frase artificialment i innecessàriament? Doncs per mica
que hi pensem en trobarem substituts de seguida: per això (o per aquest motiu, o per aquesta raó).
«La cuina és cultura viva i per això sovint es troben plats semblants en llocs diferents».
De vegades, la construcció no va precedida de pronom:
«Avui sabrem el motiu pel qual va presentar la dimissió»
En aquest cas, la solució encara és més fàcil:
«Avui sabrem per què va presentar la dimissió» (o ‘per què va dimitir‘, encara més simple).
He escrit «motiu pel qual» i «raó per la
qual» al Google i m’ha dit que hi sortia 304.000 vegades. Si n’hi ha, de
plàstic, a la xarxa!
2. «Com es pot veure en les imatges, algú ha trencat la plataforma. Es desconeix l’autor de l’acció»
És una construcció gairebé fixada: «es desconeix l’autor de l’acció». Per començar, hi ha un ús inadequat del verb desconèixer (i del verb conèixer, primerament) quan vol dir ‘no saber’, ‘ignorar’. Si resolem això, la frase ens sortirà sola:
«Com es pot veure en les imatges, algú ha trencat la plataforma. No se sap qui ho ha fet»
La cosa encara es complica més si ens ajunten «es desconeix l’autor» i «del qual»:
«Interpreta una cançó popular de la qual es desconeix l’autor»
És a dir:
«Interpreta una cançó popular que no se sap de qui és» (o ‘qui va fer‘, ‘qui va compondre‘…).»
3. «Encara no hi ha data per a l’inici de les emissions»
La família lèxica d’inici conté molt de plàstic. Els mots començament i començar,
tan habituals en la parla, semblen haver desaparegut de l’escriptura i
de la parla formal, com si fossin vulgars, inadequats per a expressar-se
amb correcció. Tot és inici i iniciar (i finalitzar, per l’altre cap).
A més, en la frase d’exemple hi ha un
altre fenomen típic del català de plàstic: s’hi fan servir substantius
en compte de verbs o oracions. Si canviem data per una oració començada per quan, la frase es descabdellarà tota sola:
«Encara no se sap quan començaran les emissions»
Vegem-ho en una altra frase extreta d’un diari:
«El conseller diu que no hi ha data per a la presentació del pressupost»
És a dir:
«El conseller diu que no se sap quan es presentarà el pressupost»
4) «Se suposa que té algun familiar»
L’entrevistat (un representant d’una entitat benèfica) deia «Algun familiar tindrà».
I el redactor va canviar el futur per aquesta construcció, també de
plàstic, provinent de l’anglès: «Se suposa que…». Si parlem com hem
parlat sempre recorrerem al verb deure i a la conjunció bé:
«Bé deu tenir algun familiar»
Oi que es veu clar quan t’ho diuen?
Fa anys, sense dir-ne català de plàstic, Joan Sales ja en parlava, en una carta que va adreçar a Joan Coromines:
«Crec que caldria ficar, ben ficat, dins
el cap de la gent, que el català és aquesta llengua que parlem, que tot
allò que diem, mentre no es demostri el contrari, està molt ben dit;
donar a la nostra gent la confiança que els falta, treure’ls aquest
complex d’inferioritat que els fa mirar com a “vulgar” allò que ells
diuen correntment. Sobretot treure’ls la mania, molt marcada, d’aplicar a
la nostra llengua els caràcters de les dues veïnes, castellà i francès
[…]; inculcar-los que cada llengua té el seu geni propi, les seves
maneres pròpies, les seves pròpies riqueses i recursos…»
Justa: no hem de pensar que allò que hem dit tota la vida és vulgar. Així no parlarem ni escriurem d’una manera artificial.
Aquest català encarcarat neix en medis
periodístics, però també en tribunes institucionals i en documents
burocràtics. El català de plàstic no és natural ni biodegradable. Per
això convé llençar-lo al contenidor groc i canviar-lo per material
reciclable. Pensem en el futur de la llengua. Siguem ecològics. Consumim
productes naturals.
Segon article: L’artifici lingüístic va a més (el català de plàstic, 2)
Entre els elements més contaminants del català hi ha, sens dubte, el mot major.
En el català modern és major la festa grossa d’un poble i alguna cosa
més: el major d’edat, la vela major, la plana major, la missa major, la
força major… Generalment, vol dir ‘més gran en dignitat, en categoria’.
Abans es feia servir també per a referir-se al qui tenia més edat; per
això en alguns indrets, com al sud, els majors són la gent gran, els
vells. Però, deixant de banda aquests casos, quan parlem amb naturalitat
no fem servir mai major. I, sobretot, és totalment desaconsellat com a comparatiu, ni que sigui en un ús absolut, com ara:
- El referèndum pactat és el que té major consens.
- És un dels premis literaris amb major participació d’Europa.
- El referèndum pactat és el que té més consens.
- És un dels premis literaris amb més participació d’Europa
- Té el major dèficit d’Europa — Té el dèficit més gran d’Europa.
- Sembla que va adquirint major equilibri — Sembla que va millorant l’equilibri
- Diu que és necessària una major implicació per part de la societat — Diu que cal més implicació de la societat.
- Què podem fer perquè les persones aconsegueixin un major grau d’autonomia? — Què podem fer perquè la gent tingui més autonomia?
- Els infants, en la majoria de casos, es limiten a… — Els infants, molt sovint, es limiten a…
- L’estat grava tots els premis d’un import superior a 2.500 euros — L’estat grava tots els premis de més de 2.500 euros
- Les nuvolades aniran a més — Les nuvolades creixeran
- No són casos aïllats i aniran a més — No són casos aïllats i n’hi haurà cada vegada més
- Si la campanya va a més, ho celebrarem — Si la campanya funciona, ho celebrarem
- Durant la nit d’avui es preveu que les pluges vagin a menys — Durant la nit d’avui es preveu que les pluges aniran minvant
- Avui a la nit la pluja anirà minvant [o s’anirà esvaint, o anirà disminuint, o s’anirà dissipant, o anirà desapareixent…]
I per acabar una construcció que fins fa deu anys no acceptava el diccionari i que no sembla gens idiomàtica: la locució conjuntiva a menys que. Trobo que faríem bé d’evitar-la.
- No pagarà els rebuts abans de l’estiu, a menys que sigui un cas justificat — No pagarà els rebuts abans de l’estiu, tret que sigui un cas justificat [o llevat que, o excepte que…]
Tercer article: Possessius a l'abocador (El català de plàstic, 3)
Els escrits actuals sobreïxen de
possessius. Si no hi posem aturador, aviat començarem el dia alçant-nos
del nostre llit, posant els nostres peus a terra, entrant al nostre
lavabo i rentant-nos la nostra cara.
És com una plaga, això dels possessius.
És plàstic, i l’hauríem de reciclar de seguida. De vegades, simplement
són sobrers, superflus. Si només es tracta d’eliminar-los, rai, no hi
hem de patir. Però, com veurem, de vegades empastifen la frase i la
desnaturalitzen.
«Han presentat la seva dimissió per forçar la sortida de Puig.»
Sembla que si liquidem el possessiu i diem «la dimissió» ja haurem acabat. Però no em digueu que «forçar la sortida de
Puig» sigui una manera de parlar natural. De fet, el periodista escriu
«la sortida» perquè no vol repetir «dimissió». I si ho diguéssim amb el
mot de sempre, amb el verb que toca, que és plegar? Doncs ja ho tenim: «Han presentat la dimissió per forçar Puig a plegar». I si ho volem arrodonir, «Han dimitit per forçar Puig a plegar».
Convertir noms en verbs és una pràctica
que serveix per a depurar les frases. És una consigna que hauríem de
tenir present quan repassem els texts.
«Scarlatti va compondre moltes òperes, però no es coneix el seu nombre exacte.»
No us fa mal d’ulls, això de «no es
coneix el seu nombre exacte»?. Com sempre, el plàstic atreu més plàstic.
Ací el possessiu va precedit d’aquest coneix tan poc savi que no sap res. Així ha d’ésser: «Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n sap el nombre exacte.» I si ho voleu més natural, «Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se sap quantes exactament».
«La treva acordada ha fracassat poques hores després de la seva entrada en vigor»
Una altra vegada la mateixa. Només cal canviar el nom pel verb que toca: «La treva acordada ha fracassat poques hores després d’haver entrat en vigor.»
«Un grup de representants ja ha anunciat la seva voluntat de no votar Clinton»
Què ho fa que la gent normal i corrent vol fer les coses i els importants tenen voluntat de
fer-les? Igual com hem fet abans, restaurem-hi el verb i veurem com el
possessiu s’esbandeix tot sol: «Un grup de representants ja ha anunciat que no volia votar Clinton.»
«Per això, en les societats occidentals s’observa una tendència persistent a presentar el conflicte en la seva versió més simplificada»
Aquesta fórmula «en + possessiu + nom» és
un esguerro ben gros, una construcció totalment forçada i artificiosa.
Només cal que endrecem els elements de la frase i el possessiu
desapareixerà: «Per això, en les societats occidentals s’observa una
tendència persistent a presentar la versió més simplificada del conflicte.»
Heus ací dos casos semblants:«Podem imaginar-nos la fi del conjunt del sistema polític espanyol.»«Podem imaginar-nos la fi del sistema polític espanyol en el seu conjunt»
«Un text d’argumentació impecable».«Un text impecable en la seva argumentació»
«Hem fet aquestes preguntes a dos experts en comunicació, que divergeixen molt en les seves anàlisis»
En aquest cas, la solució més natural
demana una cirurgia més precisa. Hi hem de fer canvis de categoria
gramatical perquè la idea de divergir depengui del nom, tal com aconsella la lògica: «Hem fet aquestes preguntes a dos experts en comunicació, que en fan anàlisis molt divergents». (Observeu com, sempre que és possible, es fa present el pronom en, element essencial de la –bona– sintaxi catalana.)
«Les JERC consideren que si els joves de setze anys poguessin votar augmentaria la seva implicació en la política»
Avui es fa un abús de verbs com ara augmentar (i, encara pitjor, incrementar). Si pensem que en lloc d’augmentar hi ha de sortir més, la frase rodolarà tota sola i el possessiu volarà: «Les JERC consideren que si els joves de setze anys poguessin votar s’implicarien més en la política.»
«Quina és la vostra opinió sobre aquests fets?»
Una pregunta tan freqüent com allunyada del català de tota la vida. Això és, simplement, «Què en penseu, d’aquests fets?»
«Tots ells han estat hospitalitzats, però no ha transcendit la gravetat de les seves ferides»
La gent que parla com sempre parlàvem diu
que les coses se saben, o es fan saber, o es fan públiques. Però avui
dia tot transcendeix. Com sol passar, el plàstic arrossega plàstic. Per
això, la frase –transcendent– se serveix d’un possessiu i d’un reforç
sobrer per al pronom tots. Fem-hi dissabte?: «Tots han estat hospitalitzats, però no se sap si tenen ferides greus.»
Amics: quan ensopegueu amb un possessiu,
doncs, assegureu-vos que sigui imprescindible i penseu bé si us
sembla natural. Si és plàstic, cap al reciclatge!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El teu comentari es publicarà quan haurà estat revisat.