F

La fal·làcia del llenguatge "no sexista"

Arran de la darrera espifiada --ens pensem que és intencionada-- del diari NacióDigital, volem insistir en el mal que fa a la llengua la política esquerrana i feminista del llenguatge anomenat "no sexista". La discriminació de la dona no ve pas de fer servir "home" a tot arreu, ni la discriminació de les gates --si n'hi hagués-- vindria de parlar dels "gats que hi ha pel carrer". Com que l'errada intencionada esmentada era l'ús de la paraula professorat (també sol anar acompanyada d'alumnat), comentarem el seu 'ús equivocat, segons el prestigiós lingüista i professor universitari Gabriel Bibiloni. En aquest article més complet, analitza tot el que té a veure amb allò que en podríem dir "discriminació de gènere". Aquí en reproduirem només el que té relació amb les paraules esmentades.

«Professorat» i «alumnat», castellanismes
A les llengües romàniques (i alguna altra com l'anglès) existeix una bona col·lecció de paraules formades amb un radical corresponent a un mot referent a un ofici, càrrec o dignitat i el sufix –at  (–at en francès, –ado o –ato en espanyol i portuguès, –ato en italià –ate en anglès). D'aquesta manera, les bases lèxiques marquès, rector, secretari, etc. produeixen les paraules marquesat, rectorat, secretariat i altres. El sufix –at procedeix dels sufixos llatins –atus i –atum, ja productius en aquella llengua (consulatus, magistratus), però la immensa majoria de les paraules que ara ens ocupen s'han format en alguna llengua moderna i després s'han difós per les altres, cosa que explica que el conjunt d'aquests mots sigui bàsicament el mateix en tots els idiomes, amb alguna mancança en els diccionaris catalans amb correspondència estricta amb la que hi ha en els diccionaris espanyols.
El significat bàsic d'aquestes paraules correspon a les nocions de funció, dignitat d'un càrrec o el fet mateix d'exercir aquest. És el que expressen les frases arribar al generalat, exercir l'almirallat, aconseguir un marquesat, continuar en el rectorat o aspirar a un lectorat. També, en el camp religiós, diaconat, presbiterat, episcopat, noviciat, pontificat, etc. Rectorat, triumvirat, secretariat, patronat o sindicat són també la mateixa institució relativa al rector, el secretari, el patró o patrons i el síndic o síndics (ordres del Rectorat). També per extensió semàntica alguns d'aquests mots es refereixen, a més, a un territori governat per una persona (califat, emirat, marquesat, priorat, sultanat, etc.) o per un sistema particular (protectorat), al temps que dura l'exercici d'aquest càrrec o govern i de vegades al lloc on s'exerceix (bisbat, rectorat). Encara hi ha algun altre significat que afecta qualque mot particular: un estat o comportament (anonimat, concubinat). Aquests són els significats d'aquestes paraules en totes les llengües.
Dues paraules mereixen comentari especial. Electorat en un principi significava la dignitat i el territori d'un príncep elector en el Sant Imperi. En temps moderns va significar el dret d'elecció (privar algú de l'electorat), i per metonímia va passar a significar en les diverses llengües el cos dels electors, entès com una institució col·lectiva. Un cas paral·lel, sorgit com el precedent en el segle XIX, és proletariat, classe proletària. Tanmateix, aquesta metonímia és un fenomen molt reduït entre les llengües europees i limitat pràcticament a les paraules referides. No hi ha un sufix pròpiament productiu de noms col·lectius.
L'espanyol és l'única llengua que dóna al mot professorat el significat de "conjunt de professors' (i el portuguès). En totes les altres (francès professorat, anglès professorate, italià professorato) té el mateix valor de generalat o almirallat (fa trenta anys que exercesc el professorat), i aquest és l'únic valor que en un català genuí hauria de tenir. Ben igual ocorre amb la paraula funcionariat, que, com en les llengües del nostre entorn, ha de significar només el càrrec i l'activitat del funcionari. Així mateix és només espanyol el nom col·lectiu empresariado, copiat també en català. Professorat, com a nom col·lectiu, va generar per paral·lelisme alumnat, una altra paraula en –at que no apareix a cap idioma llevat de l'espanyol, i ara també circula estudiantat, a imitació, naturalment i com sempre, dels usos castellans.
A més de castellanismes lamentables, aquests mots representen una fantàstica manera de desmanegar la llengua, com tots els recursos promoguts per la pruïja "no sexista". Imaginem que del conjunt de lectors d'un diari ens posam a dir-ne lectorat; del conjunt dels rectors de les universitats, rectorat; del conjunt dels ecònoms, economat; del conjunt dels interns, internat; del conjunt d'autors d'escrits anònims, anominat, i del conjunts de campions de la trencadissa lingüística, campionat. Desfem-nos, doncs, de les dependències i diguem i escriguem els professors, els alumnes i els estudiants, com fan —i sense cap problema— la immensa majoria dels europeus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El teu comentari es publicarà quan haurà estat revisat.