És un dels sons decisius de la nostra llengua. No s'hi sol donar gaire importància i en té molta. Ara ho veurem.
La ela catalana és ben diferent de la castellana que és com la francesa. Si pronuncies les paraules "igual" o "final" en bon català, la llengua toca el paladar a prop de les dents de dalt. Aquest contacte de la llengua amb el paladar és molt suau i la "a" que la precedeix es pronuncia ben oberta i ben catalana.
Si pronunciem aquestes paraules en castellà, haurem de posar la llengua ben punxeguda, més endarrere, tocant el paladar lluny de les dents de dalt, la "ela" surt molt esmolada i la "a" que porta al davant s'acosta una mica a la "e".
Tot això fa que si no fem les "eles" ben catalanes, el conjunt de l'enraonar quedi molt castellanitzat. Si es fan malament les "eles", tot sembla foraster, ja no és la nostra llengua, per correctes que siguin tots els altres sons.
Mireu de dir la paraula "diagonal" en català i en castellà. Ha de sonar molt ben diferenciat. Aquesta paraula, a Barcelona, sempre m'ha semblat que es diu en castellà. Gent de molt bon català la pronuncien amb la "ele" castellana. A Reus, i potser en altres llocs, hi diuen la paraula "hotel" amb una "ela" punxeguda. Llavors això fa que la "e" sigui tancada i la paraula "hotel" acaba que es diu en castellà.
El castellà es parla amb la punta de la llengua, els llavis i les dents, en canvi, el català surt de més endins. Les vocals obertes, inexistents en castellà, i les consonants més suaus, fan que, en català, es faci servir tota la boca i que surti del fons. Proveu-ho dient primer "català" i després "catalan". (Aquí procurant imitar l'Aznar. T'hi ajudarà si dius: "quetelén" amb les es ben tancades i la ela ben castellana).
Per fer la nostra "ela", la llengua ha de tocar molt poc al paladar.
La ela catalana és ben diferent de la castellana que és com la francesa. Si pronuncies les paraules "igual" o "final" en bon català, la llengua toca el paladar a prop de les dents de dalt. Aquest contacte de la llengua amb el paladar és molt suau i la "a" que la precedeix es pronuncia ben oberta i ben catalana.
Si pronunciem aquestes paraules en castellà, haurem de posar la llengua ben punxeguda, més endarrere, tocant el paladar lluny de les dents de dalt, la "ela" surt molt esmolada i la "a" que porta al davant s'acosta una mica a la "e".
Tot això fa que si no fem les "eles" ben catalanes, el conjunt de l'enraonar quedi molt castellanitzat. Si es fan malament les "eles", tot sembla foraster, ja no és la nostra llengua, per correctes que siguin tots els altres sons.
Mireu de dir la paraula "diagonal" en català i en castellà. Ha de sonar molt ben diferenciat. Aquesta paraula, a Barcelona, sempre m'ha semblat que es diu en castellà. Gent de molt bon català la pronuncien amb la "ele" castellana. A Reus, i potser en altres llocs, hi diuen la paraula "hotel" amb una "ela" punxeguda. Llavors això fa que la "e" sigui tancada i la paraula "hotel" acaba que es diu en castellà.
El castellà es parla amb la punta de la llengua, els llavis i les dents, en canvi, el català surt de més endins. Les vocals obertes, inexistents en castellà, i les consonants més suaus, fan que, en català, es faci servir tota la boca i que surti del fons. Proveu-ho dient primer "català" i després "catalan". (Aquí procurant imitar l'Aznar. T'hi ajudarà si dius: "quetelén" amb les es ben tancades i la ela ben castellana).
Per fer la nostra "ela", la llengua ha de tocar molt poc al paladar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El teu comentari es publicarà quan haurà estat revisat.