F

El so "ll" o ela palatal

    És un só que es troba en perill d'extinció. El castellà l'ha perdut ja fa una colla d'anys. Potser ara ja quasi ningú no el sap fer. El català va pel mateix camí. Però el mal del català és que té moltes més paraules que van amb aquest so.
    En castellà, perdre el so "ela palatal" és greu; en català és catastròfic. Al "Diccionari català-castellà i castellà-català" de Francesc de B. Moll hi ha 812 paraules catalanes que comencen amb "ll" i de castellanes només n'hi ha 58. Una de cada catorze.


    Si suposem que la proporció es compleix també per aquelles "ll" que són entremig o al final de paraula, això voldrà dir que per cada paraula que té "ll" en castellà n'hi ha unes catorze en català. Si no fem bé el so "ll" llavors hi ha milers de paraules catalanes que es pronuncien malament.

    Us heu fixat el mal d'orelles que suposa parlar de segons què i no saber fer la ela palatal?
    Es pot parlar de "llibres", (gibres o iibres)? de "lleis" (ieis. geis)? o de "lletres" (ietres o getres)? Tothom veu que no i que es fa el ridícul. I de "llinatges", "llums", "lladres", "llocs", "vells", "balls", "llamps" i "llampecs"...

    Heu sentit un anunci d'una cadena d'alimentació que diu que a les seves botigues podreu "escuir" els "miiors" aliments? L'anunci es veu clarament que és doblat del castellà. No han trobat ningú que sàpiga dir "escollir" i "millors"? TV3 no podria ser més exigent? O ja ho dóna tot per perdut i que ja no hi ha res a fer?

    Sense fer bé el so "ella" el nostre enraonar fa "iàstima"

    Però és molt fàcil d'aprendre a pronunciar-la. Provem-ho.
    Cal posar la llengua tocant al paladar, sense tensar-la, ben tova, plana i no només la punta sinó tota la llengua. Que hi toqui sobretot del mig.
    Un cop posada així la llengua, ja podem provar de dir-ho amb la a i la o que són més fàcils de dir:
Primer amb una sola síl·laba:
                 "lla:" "llar" "llac", "llam"                                                "llo:" "lloc" "llom" "llot".
Ara amb dues o més síl·labes:
                 "lla" (tònica): "llàstima", "llàgrima", "llàntia"                "lla" (àtona): "llampec", "llanterna", "llamborda".
                 "llo" (tonica): "llosa", "lloro", "lloca".                            "llo" (àtona)): callo, emmirallo, lloable.
Ara amb "ll" al final.
                  all: "raspall", "mirall", "treball",                                   "oll": Ripoll, fonoll, trontoll.

    Ara amb la e, la i i la u:
Primer amb una sola síl·laba:
        "lle:" "llec" "llet", "llest"                            "lli:" "llims" "llit" "llis".                         "llu:" "llus", "llum" "lluc" .
Ara amb dues o més síl·labes:
                             "lle" (tònica): "llesca", "llera", "llépol"                "lle" (àtona): "alletar", "fulletó".
                             "lli" (tonica): "llima", "allisa", "pallissa".             "lli" (àtona)): "llimar", "allisar", "falli".
                             "llu" (tònica): "lluca", "lluita", "rellum".               "llu" (àtona): "llumeta", "lluitava","lluminós".
Ara amb "ll" al final.
           "ell": "castell", "rampell", "garbell".             "ill": "conill", "cordill", "renill" .           "ull": "reüll".

     Per anar bé, aquest so "ll" s'hauria d'aprendre a fer de petit. Quan s'és gran ja costa molt més.
     Els pares i mares i els mestres (i potser millor els avis i àvies) n'haurien de ser ben conscients, d'això.

     A vegades es sent a dir que per les comarques de Girona i Vic sempre fan una "i" allà on hi ha una "ll". Llavors et diuen allò de: "En un paié de paia moia...". Així sembla que es treu verí al tema de les "ll". 


Certament que molts parlants d'un bon català diuen ui en comptes d'ull, cèia en comptes de cella, paia i paier en comptes de palla i paller, etc. Però aquests parlants saben fer la "ll". Saben dir i diuen ben dit: llibre, llapis, llum, llengua, llavi, llauna, llebre, llei,... Aquestes paraules en què hi posen la "i" en comptes de la "ll" solen ser les que en castellà van amb "j" (ojo, ceja, paja, pajar, etc). Per tant, s'ha de considerar una forma dialectal ben legítima del català.

        Llegiu un comentari del lingüista Eugeni S. Reig: El ieisme.                      

Mireu un recull de frases de la cuina de TV3:


La "eia"
La cuina de TV3. 17 a 21 de maig del 2010.
      Aquesta setmana a TV3 un jove cuiner, en Xavier Lorés, eixerit i trempat, ens ensenya a fer uns plats que segur que ens hi lleparíem els dits. A nosaltres, però, fanàtics de la llengua, ens fa esgarrifar. No sap fer el so de la ela palatal. No sap fer la "ll". Ens ha dit coses com aquestes:
Cuina a TV3   "Abans de buiir".
   "Aiioli amb un gra d'ai".
   "Taiem el cap del peix".
   "En una paeia calenta".
   "Com més calent miió".
   "Primer s'ha de muiar".
   "Una cuiera i una forquiia".
   "Hi posem tres ais".
   "Fer ioc". "Us aconseio".
   "Arrencar el bui". "Fer buiir". "Fins que buii".
   "Ho muiem amb una mica d'aigua".
   "Ai i julivert". "Molt d'ai"."Poiastre taiat".
   "Un parei de fuies de iorer". "Nata ieugera".
   "La iet". "La canyeia". "Un rubei d'ou". "La iimona".
   "Arrencar el bui". "Esperar que quaii". "Muiar amb vi".

      Ja ho veiem, si no sabem fer el so "ll", el català  es torna un idioma malsonant i gairebé inintel·ligible.

     En aquestes ratlles hi ha 31 paraules amb el so "ll". Si les traduïm al castellà, veurem que només la paraula "paella" porta el so "ll" i encara és una paraula que els ve del català . El “Diccionario de la lengua española” diu "del valenciano paella". En espanyol , si no saben fer aquest so, gairebé no es nota. Nosaltres, en canvi, tenim moltís­simes paraules amb el so "ll" i, si no el sabem fer, destrossem la llengua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El teu comentari es publicarà quan haurà estat revisat.