F

«A Catalunya, en català i prou!» s'adhereix al Manifest per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent

«A Catalunya, en català i prou!» s'adhereix al Manifest per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent

«Els sotasignats, estudiosos de la llengua, filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors, juristes i professionals d’àmbits afins, considerant la situació real de la llengua catalana i en la perspectiva del procés constituent que ben aviat s’encetarà a Catalunya, pel mandat democràtic expressat aquest 27 de setembre passat, es creuen en el deure ciutadà d’exposar a l’opinió pública això que segueix.
CONSTATEM:
1. Que la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya, on s’ha format i ha evolucionat històricament, i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears. És la llengua en què sempre ha parlat el poble català.
2. Que la llengua catalana no està, tanmateix, en la situació normal d’una llengua territorial en el propi territori; perquè, a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714, el castellà, com a llengua de dominació, li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general. Igualment s’esdevé al País Valencià des del 1707, a Mallorca i Eivissa des del 1715 i a Menorca des del 1802. De la mateixa manera, s’ha anat imposant el francès als comtats del nord (ara coneguts com a Catalunya del Nord), a partir de l’annexió d’aquesta part del Principat el 1659 al Regne de França.
3. Constatem també que, com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població. Un procés que va costar segles i que fins el 1939 encara era força precari, pel que fa a la major part de les classes populars. El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.
4. Constatem que el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants i que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat.
5. Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita ‘immersió’: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.
DENUNCIEM:
1. La profunda anormalitat que significa que a Catalunya (i a tots els altres països de llengua catalana), la realitat lingüística normal en un país amb immigració aparegui en certa manera capgirada: la llengua de la immigració (però només l’espanyola) pren a tots els efectes el rol de llengua per defecte, de llengua del país, de llengua nacional, i, contràriament, la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent, com sol passar amb les llengües d’immigració. Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen.
2. Denunciem la ideologia política de l’anomenat ‘bilingüisme’, que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat, aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena.
3. Denunciem les manifestacions d’alguns grups polítics que, sota la capa de la ideologia bilingüista, proposen per a la futura República Catalana que l’anormalitat lingüística actual continuï essent garantida i esdevingui la falsa normalitat de la república.
MANIFESTEM:
1. La urgència d’una presa de consciència del problema social que constitueix per a la societat catalana el desballestament lingüístic creat per la dominació espanyola, una consciència que ara manca en la majoria dels ciutadans i en molts dirigents polítics. Cal que tothom entengui que un dels grans problemes d’estat de la nova república, potser el més important, serà el problema lingüístic, perquè afecta la base mateixa de la cohesió social.
2. Manifestem la necessitat que aquesta consciència lingüística informi el debat ciutadà del procés constituent i el consens constitucional, si no es vol que la nova constitució sigui una forma de tancar en fals el problema lingüístic i entrebanqui o fins impossibiliti de començar a solucionar-lo per les úniques vies possibles: a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran), b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.
3. Manifestem finalment la necessitat, com a fruit de la presa de consciència lingüística, de la creació d’un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística que aplegui com més vagi més voluntats compromeses en una conducta superadora de la subordinació lingüística; un moviment en què cal que vagi confluint tothom, sigui quin en sigui l’origen i sigui quina sigui la seva llengua inicial.
4. Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.
Manifest impulsat pel Grup Koiné, format per Joaquim Arenas i Sampera, Joan-Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís de Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Mercè Lorente i Casafont, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena Bernal, Silvia Senz Bueno, Blanca Serra i Puig, Pau Vidal i Gavilán i Josep M. Virgili i Ortiga.
Can Formiga, Rubí
17 d’octubre de 2015»

«A Catalunya, en català i prou!» s'adhereix al Manifest per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent

«A Catalunya, en català i prou!» s'adhereix al Manifest per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent

«Els sotasignats, estudiosos de la llengua, filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors, juristes i professionals d’àmbits afins, considerant la situació real de la llengua catalana i en la perspectiva del procés constituent que ben aviat s’encetarà a Catalunya, pel mandat democràtic expressat aquest 27 de setembre passat, es creuen en el deure ciutadà d’exposar a l’opinió pública això que segueix.
CONSTATEM:
1. Que la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya, on s’ha format i ha evolucionat històricament, i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears. És la llengua en què sempre ha parlat el poble català.
2. Que la llengua catalana no està, tanmateix, en la situació normal d’una llengua territorial en el propi territori; perquè, a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714, el castellà, com a llengua de dominació, li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general. Igualment s’esdevé al País Valencià des del 1707, a Mallorca i Eivissa des del 1715 i a Menorca des del 1802. De la mateixa manera, s’ha anat imposant el francès als comtats del nord (ara coneguts com a Catalunya del Nord), a partir de l’annexió d’aquesta part del Principat el 1659 al Regne de França.
3. Constatem també que, com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població. Un procés que va costar segles i que fins el 1939 encara era força precari, pel que fa a la major part de les classes populars. El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.
4. Constatem que el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants i que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat.
5. Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita ‘immersió’: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.
DENUNCIEM:
1. La profunda anormalitat que significa que a Catalunya (i a tots els altres països de llengua catalana), la realitat lingüística normal en un país amb immigració aparegui en certa manera capgirada: la llengua de la immigració (però només l’espanyola) pren a tots els efectes el rol de llengua per defecte, de llengua del país, de llengua nacional, i, contràriament, la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent, com sol passar amb les llengües d’immigració. Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen.
2. Denunciem la ideologia política de l’anomenat ‘bilingüisme’, que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat, aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena.
3. Denunciem les manifestacions d’alguns grups polítics que, sota la capa de la ideologia bilingüista, proposen per a la futura República Catalana que l’anormalitat lingüística actual continuï essent garantida i esdevingui la falsa normalitat de la república.
MANIFESTEM:
1. La urgència d’una presa de consciència del problema social que constitueix per a la societat catalana el desballestament lingüístic creat per la dominació espanyola, una consciència que ara manca en la majoria dels ciutadans i en molts dirigents polítics. Cal que tothom entengui que un dels grans problemes d’estat de la nova república, potser el més important, serà el problema lingüístic, perquè afecta la base mateixa de la cohesió social.
2. Manifestem la necessitat que aquesta consciència lingüística informi el debat ciutadà del procés constituent i el consens constitucional, si no es vol que la nova constitució sigui una forma de tancar en fals el problema lingüístic i entrebanqui o fins impossibiliti de començar a solucionar-lo per les úniques vies possibles: a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran), b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.
3. Manifestem finalment la necessitat, com a fruit de la presa de consciència lingüística, de la creació d’un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística que aplegui com més vagi més voluntats compromeses en una conducta superadora de la subordinació lingüística; un moviment en què cal que vagi confluint tothom, sigui quin en sigui l’origen i sigui quina sigui la seva llengua inicial.
4. Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.
Manifest impulsat pel Grup Koiné, format per Joaquim Arenas i Sampera, Joan-Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís de Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Mercè Lorente i Casafont, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena Bernal, Silvia Senz Bueno, Blanca Serra i Puig, Pau Vidal i Gavilán i Josep M. Virgili i Ortiga.
Can Formiga, Rubí
17 d’octubre de 2015»

R


                                                           — R
* ralentir, ralentitzar
Alentir, afluixar, minvar, disminuir.
* raser
Punt de vista.
* reaci reàcia
Refractari, poc inclinat: Sóc refractari a creure sempre en les informacions sense
contrastar-les. Et trobo poc inclinada a voler escoltar els seus consells.
realitzar
Convé no abusar d’aquest mot en comptes d’altres verbs més precisos o bé més senzill,
com ara compondre (una peça musical), redactar (un escrit), pintar (un quadre), fer (un
encàrrec).
realitzar
Sovint en fem un ús incorrecte: *l’arquitecte municipal realitzarà una visita d’inspecció.
Normalment es pot substituir per fer, executar, dur a terme
* reanudar
Reprendre: Aviat reprendrà les tasques normals.
rebrot / rebrotada
Un rebrot és un "brot nou". Una rebrotada és la "reaparició d’una epidèmia": En dues
setmanes s’han produït tres rebrotades més de la malaltia (no pas *tres rebrots de la
malaltia).
* recabar
Recaptar, aconseguir, obtenir: Vam recaptar els diners necessaris per a fer l’obra.
recalar
Recalar és "arribar una embarcació, després d’una navegació, a la vista d’un cap o altre
punt de la costa i a una distància que permet de reconèixer-lo i marcar-lo amb seguretat".
Els mitjans espanyols l’usen en lloc d'arribar. No hem de seguir aquest ús.
* recapacitar
Reflexionar, meditar, pensar, recogitar: Abans de separar-te, reflexiona sobre la vostra
convivència: així sabràs si és la millor decisió.
relació -> * en relació a
Hem de dir: amb relació a o en relació amb. No barregeu les preposicions d’una expressió
amb les de l’altra.
recent
No pot tenir valor adverbial, sinó que hem de fer servir les locucions acabat de, de poc, de
nou o bé el prefix nou-: Un edifici acabat de construir. Un banc pintat de fa poc. Vam rebre
els noucasats a l’aeroport. Un entrepà acabat de fer (no pas: * Un entrepà recent fet).
* reemprendre
Reprendre, continuar.
recolzar
No té el significat de "sostenir, fer costat"; en aquests casos, hem d’usar donar/prestar
suport, abonar: Quan vas presentar la proposta, et va donar suport. Aquell partit ha
abonat les reivindicacions dels grups ecologistes.
recórrer
Quan significa "interposar un recurs" duu una preposició (habitualment, la preposició
contra): L’advocat ha recorregut contra aquesta sentència tan polèmica. Per tant, la
substitució pronominal s’ha de fer amb hi: L’advocat hi ha recorregut.
Tampoc no té el significat de "demanar un favor". En aquest cas el podem substituir per
trucar: Hauré de trucar a l’oncle, a veure si em deixa diners.
relacionar
Posar en relació dues o més persones. No és correcte en aquest sentit: *l’informe relaciona
les despeses. Cal dir indicar, detallar, enumerar, esmentar, associar: Associar una paraula
amb un record.
* rematxar
Reblar, reblonar: Ha fet un discurs molt dur i, per reblar-ho, ha demanat la dimissió del
president.
* rematxe
Rebló: Un rebló és un clau especial que s’eixampla quan és dins un forat. Reblar el clau.
rentable
No s’ha de confondre amb rendible: una inversió rendible. Rentable vol dir "que pot ser
rentat".
rentabilitat
Rendibilitat.
renunciar
Quan té el significat de cedir és transitiu, i s’introdueix sense preposició: Renunciar tots els
privilegis, renunciar el premi (no pas *Renunciar al premi)
* repent -> * de repent
De sobte.
* repentí repentina
Sobtat: Has pres una decisió sobtada.
replicar, rexistar
És incorrecte amb el significat de respondre, contestar, rebotegar, rondinar: Obeeix sense
contestar (no pas *Obeeix sense replicar).
ressaca
Mot admès innecessàriament per l’IEC (Tenim caparra, cap enterbolit, cansament, aixafament, ròssec)
ret
Mot admès innecessàriament per l’IEC com a variant secundària de xarxa.
respecte -> * al respecte
Respecte a, respecte a això, sobre això, respecte a aquest cas, sobre aquest cas: Tothom
estava d’acord respecte a aquesta actuació (no pas *Tothom estava d’acord al respecte).
Tenia un dubte sobre aquest cas (no pas *Tenia un dubte al respecte)
retall / retallada
Retall és el "tros sobrant de retallar alguna cosa". Retallada és "l’acte de retallar": La
retallada dels pressupostos (no pas *el retall dels pressupostos).
* retrassar
Retardar, endarrerir: Aquest rellotge retarda (no pas *es retrassa ni tampoc *es retarda).
La funció s’ha endarrerit.
* revaloritzar
Revalorar.
rodalies
No hem d’usar innecessàriament en plural el mot rodalia, sinó solament quan fem
referència a més d’un lloc. Han modernitzat els trens de rodalia. Això afecta les rodalies
d’Amposta i Vinaròs.
rotllo -> * bon rotllo
Entesa, bon clima.
* rumorejar-se
Córrer el rumor, córrer la brama, córrer la veu, córrer el rum-rum, córrer el bum-bum; dir-se:
Es diu que el president no es presentarà a la reelecció (no pas *Es rumoreja que...)

Q

                                                        

                                                                   — Q

quan
En temps de, al temps de, per, durant: Durant la Guerra d’Espanya (no pas *quan la
Guerra d’Espanya).
quant -> * quant abans
Com més aviat millor, tan aviat com sigui possible, tan aviat com es pugui: Aprèn a escriure com cal com és aviat millor (no pas *quant abans millor),
quant -> * quant més
A mesura que.
* quasibé
Quasi, gairebé.
quiniela
Castellanisme admès per l’IEC. Travessa.
* quiste
Quist.
* quitar
Treure, negar, impedir: És molt bon jan, això ningú no li pot negar (no pas * ningú li pot
quitar).

Alguns barbarismes: "follar"

Per a aquesta espanyolada obrirem una entrada nova. Encara que la paraula l'ha recollida l'IEC, en mala hora, considerem que és alarmant que ens deixem dominar per l'espanyol fins i tot en els actes i les situacions més íntimes. Si fóssim tant poca cosa que no disposéssim de cap paraula per referir-nos a l'acte sexual, ho acceptaríem. Però n'hem trobat unes quantes. N'hi ha prou per prescindir de l'espanyolada? En sabeu més?

amor carnal, arrambar una dona, brocar, calar lo pern, cardar, cardussar, carregar, clavillar, cohabitar, cohabitar sota un arbre, comptar les bigues del sostre, conèixer carnalment, coit, copular, embagar, embocar, encauar, endinyar, enfornar, enfornar ans de casar-se, enforquillar, enastar, ensardinar, estimar, fer la cosa, fer Pasqua abans de Rams, fer un clau, fer una quedada o fer quedada, ficada, ficar, flicar, flocar, fornicar, fotre, fotre un pinyol, jaure amb, jaure’s, lavorar, menjar-se, menjar-se una dona, pitjar, sacrifici a Venus, tirar-se, tirar-se una dona, xerigar, xeringar i xingar.

P

                                                                                
                                                              — P —
                                                                         

* pack
Paquet: Compraré un paquet de quatre iogurts desnatats.
* palmar
Morir-se, anar-se’n al calaix (a l’altre món), dinyar-la, fer l’ànec.
* panyal
Bolquer.
* parabrises
Parabrisa.
* paradògic paradògica
Paradoxal.
* parafernàlia
Faramalla, aparat, pompa.
* paràl·lisi
Paràlisi, sense ela geminada.
* parranda
Tabola, barrila, gresca, xala, borina: Anar a fer borina (no pas *Anar de parranda). Li
agrada molt la gresca (no pas * Li agrada molt la parranda).
* pasmós pasmosa
Astorador, esbalaïdor, espatarrant, espaterrant, espantós, extraordinari, sorprenent, que
fa feredat: L’equip de futbol guanya amb una facilitat esfereïdora.
pasqua -> * fer la pasqua
Fer la guitza, fer la llesca, molestar, fer la punyeta, fer l’arquet.
* passada
Magnífic, meravellós, diví, espaterrant, extraordinari, estupend, fabulós, ben fet, bo:
Aquest cotxe és fabulós. La casa és molt ben feta. És molt bo aquest actor.
* passe
1.- Projecció: La projecció d’una pel·lícula (no pas *el passe d’una pel·lícula).
2.- Document que serveix per a poder entrar en un indret, espectacle o local, sense restriccions, o per a circular d’un lloc a un altre amb un mitjà de transport. Tinc un passi (no pas *un passe).
passar -> * passar-se de llest
Fer massa el viu, ser més llest que una daina, ser més viu que una centella, comptar els
pèls a la guineu.
* passar-se
Excedir-se, extralimitar-se, passar de ratlla, passar de rosca, fer-ne un gra massa: Noi,
has passat de ratlla! (no pas *t’has passat!).
* patejar
Córrer, resseguir, rodar, trepitjar, calcigar: Hem calcigat, resseguit, tota la Franja de Ponent.
* patós patosa
Estrangerisme lleig que n'hi ha que es pensen que no ho és. Cal substituir-lo per maldestre, malapte, graponer, carranc, talper, inhàbil, feixuc, pocatraça, poc afortunat, amb poca gràcia.
* patxorra
Gansoneria, flegma, cançoneria, ganseria, sorneria.
patxorra -> * tenir patxorra
No posar-se pedres al fetge, tenir el fetge gros, tenir molt de fetge, tenir un bon fetge,
prendre-s'ho a la fresca.
* paulatí paulatina
Progressiu, gradual
* paulatinament
Progressivament, gradualment, a poc a poc, de mica en mica, lentament.
* peató
Vianant, transeünt: pas de vianants.
* peatonal
De vianants, pas de vianants, carrer de vianants, zona per als vianants.
pegar
1. Enganxar (una cosa a un lloc).
2. Escaure’s (una cosa a una altra).
3. Fer (un crit). Engegar (un tret).
* pegatina
Adhesiu. *Pegatina i *enganxina no són mots correctes.
pèl -> * prendre el pèl
Enredar, enganyar, passejar-se, rifar-se, prendre la mida, aixecar la camisa: Com se’l
passeja, en Jordi, i ell no ho sap veure! (no pas *Com li pren el pèl...).
pena -> a penes
En són sinònims escassament, amb prou feines, tot just: Fa escassament 20 minuts que se
n'ha anat. Amb prou feines arribarem a ser vint. Tot just són les vuit.
pendent
Té gènere masculí. El pendent. Un pendent (no pas *la pendent).
pendó
Castellanisme admès innecessàriament pel DIEC en comptes de perdulari, viciós, depravat.
* percanç o * percance
Contratemps, tropell, percaç, soscaire.
perllongar / prolongar
Prolongar és "fer més llarg en durada o extensió".
Perllongar és "fer més llarga una cosa material afegint-hi una peça addicional", i també
és "diferir, retardar, deixar per a més tard, ajornar": L'execució del projecte s'ha perllongat
molt.
Amb el significat de "fer més llarg" farem servir prolongar, allargar.
Amb el significat de "fer més llarg en el temps" farem servir prolongar, allargar.
Amb el significat de "allargar-se" farem servir prolongar-se.
Amb el significat de "afegir una peça" farem servir perllongar, allargar.
Amb el significat de "diferir" farem servir perllongar.
Amb el significat de "allargar-se afegint alguna cosa" farem servir perllongar-se.
* pervindre
Avenir, esdevenidor, futur, venidor.
petó -> * donar un petó
Fer un petó.
* pillar
Castellanisme estúpid popularitzat per humoristes de fira a la televisió catalana.
Comprendre, copsar, capir, entendre, agafar, captar: Ahir vaig sentir les declaracions del
president, però no vaig captar tot el que va dir (no pas *no vaig pillar...).
pilota -> * fer la pilota (a algú)
Fer la gara-gara, llagotejar, llepar, fer el llepa: No ho deia pas de cor, sinó sols per fer-me
la gara-gara.
pit -> * trencar-se el pit
Fotre's de, riure's de: El Madrid perd en Samuel i a Barcelona tothom se'n fot perquè el
seu substitut serà Pavón (no pas *es trenca el pit).
* pitada
Escridassada, xiulada, esbroncada: El públic de l’estadi va saludar amb una xiulada
l’execució de l’himne espanyol.
* pitar
Els termes catalans equivalents són xiular, rutllar, funcionar, tocar el clàxon: En aquell
precís moment, l’àrbitre va xiular el final del partit. Les coses no rutllaven gaire bé: el
cotxe havia tingut dues avaries. El cotxe tocava la botzina perquè s’apartessin els
manifestants.
* plaç
1. Terme: Manllevar una cosa a llarg terme, a curt terme. Avui he pagat l'últim terme.
2. Termini: Espero que ho acabareu en el termini convingut. Ho podeu pagar al comptat o
a terminis.
3. Respit: Em donava sis mesos de respit per a pagar-me.
poder -> * poder amb
Expressió incorrecta amb el valor de superar, dominar, vèncer, avantatjar: Ell sol va
superar/dominar tots els altres (no pas *Ell sol va poder amb tots els altres). No va
superar/vèncer la malaltia (no pas *No va poder amb la malaltia).
* policial
Policíac. L'espanyol és un estat policíac.
polilla
Arna.
polla
Estrangerisme espanyol per anomenar el membre viril, penis, cigala, piu, pardal, titola, ocell, pixa,
carall: El ben porc em va ensenyar la titola (no pas *em va ensenyar la polla). Una polla és
una gallina jove.
pondre / posar
Pondre no s’ha de confondre amb posar. Pondre és passar, un astre, sota l’horitzó. També
és fer un ou: Les gallines ponen (no pas *posen) ous. El sol es pon (no pas *es posa).
* pormenor
Detall: No conec els detalls de l'accident. Amb tots els ets i uts (no pas *amb tots els
pormenors)
* pormenoritzar
Detallar, circumstanciar, enumerar, especificar, descriure, puntualitzar: La policia
espanyola ha fet una anàlisi molt detallada de la ideologia del PCTV-EHAK (no pas *una
anàlisi pormenoritzada).
portar -> * portar en volandes
Animar: El públic ha animat l’equip fins a la victòria (no pas *l’ha portat en volandes...)
portar -> * portar temps
És incorrecte l’ús del verb portar per a introduir expressions de temps. En són formes
correctes equivalents, d’acord amb el context, fer, ser, passar, transcórrer, trigar: Fa deu
anys que estudio Dret (no pas *porto 10 anys estudiant Dret). Eren al minut 44 (no pas
*portaven 44 minuts de joc). Ha trigat tres anys a veure’l (no pas *Portava tres anys
sense veure’l
).
posar -> * posar de relleu
Posar en relleu, fer ressortir, fer ressaltar.
posar -> posar fi
Són preferibles acabar, concloure, enllestir, finalitzar, finir, tancar.
posar -> * posar l’accent en
Posar èmfasi en, posar èmfasi especial en.
posar -> * posar roig
Enrojolar: La vergonya el va fer enrojolar (no pas *el va fer posar roig).
* posavasos
Rodal: Un rodal és una rodona de randa o de paper per a col·locar-hi gots o ampolles sobre
(no pas *un posavasos...).
* posicionar
Quan parlem en el sentit d’adoptar una posició davant d’un assumpte o prendre partit hem
de dir prendre posició, col·locar, definir-se, situar-se… Pel que fa al referèndum sobre el
tractat de la Constitució europea, els catalans nacionals ens vam definir pel no.
posposar
Aquest verb, escrit sense t a la primera síl·laba, no és sinònim de ajornar.
postura
Manera de col·locar-se una persona. Amb el sentit de "manera de pensar o actuar" hem de
dir posició: Abans cal aclarir les diverses posicions.
precisar
Precisar significa "determinar amb precisió". No té el significat de necessitar: És necessari
que vingueu demà (no pas *És precís que vingueu demà).
preferir
Verb que no ha de fer oblidar les expressions sinònimes estimar-se més, més estimar-se:
M’estimo més que m’ho diguis que no pas que m’ho amaguis. Semblantment, la
combinació és preferible tampoc no ha de fer oblidar la locució valer més: Val més que te’n
vagis abans que es faci fosc.
preocupar
És un verb transitiu, que no pot anar mai acompanyat del pronom li: La preocupa l’evolució
escolar dels fills (no pas *Li preocupa l’evolució escolar...).
preguntar
Preguntar és un castellanisme històric, que no ha de substituir l'equivalent demanar:
Demana-li què vol (millor que: Pregunta-li què vol).
* primo -> fer el primo
Fer el préssec, fer el ridícul, fer el pagès; deixar-se ensarronar.
* pringar
1. Enllardar, empastifar, enllefiscar: T’has enllardat la camisa (no pas *T’has pringat la
camisa).
2. Fotre’s, fúmer-se, fer-se fotre, fer-se fúmer, fer-se retratar: No volies viure sol? Doncs
ara et fots (no pas *Doncs ara a pringar).
3. Pencar: Tothom fa festa i nosaltres a pencar (no pas *nosaltres a pringar).
* pringat -> * estar pringat
Estar fotut, estar fumut, estar cardat, haver llepat, haver begut oli, haver tocat el rebre.
* pringós pringosa
Llardós, enganxós, enganxifós, llefiscós: Duc les mans llardoses. Has deixat el mànec de la
porta ben enganxós (no pas *ben pringós).
* privacitat
Confidencialitat, secret, privadesa, intimitat.
* propassar-se
Excedir-se, fer-ne un gra massa.
propi pròpia
És un estrangerisme l’ús d’aquest adjectiu, remarcant la identitat, en comptes de mateix o bé de la locució en persona: El mateix president ha saludat els manifestants. El president mateix ha saludat els manifestants. El president en persona ha saludat els manifestants (no pas *El propi president ha saludat els manifestants).
propòsit -> a propòsit
No té el significat de deliberadament, intencionadament, expressament, a posta, a gratcient, a dretes, a dretcient, exprés, expressament: Ho ha fet a posta (no pas *Ho ha fet a propòsit). És correcte quan vol dir "adequat a l’assumpte, al cas, de què es tracta": Una branca a propòsit per a fer-ne un bastó.
provar
1. Ésser indici, argüir: Aquestes concessions argüeixen la feblesa dels directors.
2. Emprovar: Es va emprovar el vestit de noces.
3. Atestar, donar testimoniatge: Les troballes arqueològiques atesten l’existència d’un
poblat ibèric.
4. Degustar, tastar, fer el tastet: Tastar un pastisset de pinyons. Tastar una salsa.
pujar / apujar
És un estrangerisme l’ús de pujar amb el significat de "fer que una cosa pugi", en comptes
d'apujar: El supermercat ha apujat els preus (no pas *han pujat els preus). Quan es faci
clar, apuja les persianes (no pas *puja les persianes). Apuja el volum del televisor (no pas
*puja el volum).
* pulveritzar
Polvoritzar. En sentit metafòric podem dir fer miques.
* puntillós puntillosa
Picallós, molt susceptible, puntós, tossut, obstinat, ressentit: No has de ser tan venjatiu:
oblida't de les coses que van passar fa vint anys.
* putejar
Tocar la pera, tocar els collons, tocar els ous, tocar allò que no sona, emprenyar, empipar,
empudegar, fer la vida impossible, mortificar.

O



                                                                     — O
operatiu
Operació, dispositiu, desplegament: Demà començarà el desplegament de la policia per a
la sortida de vacances.

ordre -> * en ordre a
A fi de, per tal de, per: Presenten mesures urgents a fi de resoldre el conflicte (no pas *en
ordre a resoldre el conflicte).

ordre -> en un altre ordre de coses
D’altra banda, altrament, endemés.
ostentar
Admès per l’IEC. Posseir o tenir un títol; mostrar amb afectació o per vanitat. Com que
normalment no volem ser tan presumptuosos, podem dir: ocupar (un càrrec), tenir,
posseir, comptar amb, exercir…

* overbooking
Excés de contractació, sobrereserva: Arran de l’inici del bon temps hi ha hagut una
sobrereserva de vols d’avió.

N

                                                                    

                                                                      — N
nervi -> * estar dels nervis
Ésser un feix de nervis, ésser un manat de nervis, estar molt nerviós.
nervi -> * posar dels nervis
Posar nerviós.
nit -> * caure la nit
Fer-se de nit, fer-se nit.
nivell -> a nivell de
És correcte quan té un sentit físic: no arriba al nivell del mar. En altres sentits se’n fa un
ús superflu: *les infraestructures viàries a nivell de Catalunya… Direm: les infraestructures
viàries de Catalunya
... En altres casos podem substituir l’expressió per preposicions o
locucions: a, com a, en, entre, en l’àmbit, en l’àrea, o algun adjectiu.
nominar
Verb, admès per l’IEC, fet a imitació de l’anglès to nominate. En són sinònims catalans
designar, nomenar, promoure, honorat amb una distinció.
* novatada
Burla cruel, broma pesada, escarn, quintada, patenta, aprenentatge: Pagar la patenta (no
pas *pagar la novatada).
* novedós novedosa
Innovador, nou, original, que no s’havia vist mai, experimental, modern, novell.
* nòvio nòvia
Xicot, promès, pretendent, festejant, enamorat: He vist la teva xicota (no pas *He vist la
teva nòvia).

nuvi núvia
Xicot, promès, amic (els nuvis són les persones que es casen, el dia que ho fan o poc
abans o poc després).

"Portar" moltes setmanes: catanyol

El verb portar, en un sentit temporal, és incorrecte. És una clara espanyolada: ells sí que el fan servir.
Avui mateix he vist en un diari, aquest titular: La reobertura de l'estació de Metro atacada a Brussel·les portarà "moltes setmanes" (la negreta és meva, la resta és tal com surt al diari).
I, és clar, no saps si riure o plorar. La reobertura portarà (= durà, vindrà carregada amb) "moltes setmanes" fa que ens hàgim de demanar com les durà, les setmanes. I, si són moltes, encara deu ser més complicat. L'altra pregunta que ens hem de fer és si la reobertura té mans o no. Per dur les setmanes, volem dir. I, si pesen molt, ja tindrà prou força, la reobertura? O haurà de demanar ajuda?

Portar no es pot aplicar per introduir la quantitat de temps que fa que té lloc una cosa: no «portes una hora al lavabo» sinó «fa una hora que ets al lavabo»; no «Quanta estona portem aturats?», sinó «Quanta estona fa que estem aturats?». (Fragment del llibre El catanyol es cura, d'en Pau Vidal)

Cada dia pitjor, sempre important paraules estrangeres. I la premsa les escampa.
Article relacionat: portar a FEM SERVIR UN BON CATALÀ

que/què

Abans fèiem servir el lo neutre. Després ens varen convèncer que calia enraonar sense aquesta partícula i l'havíem de substituir per el. Però, de vegades, quan es vol adobar una cosa se n'espatlla una altra. Mireu què vull dir amb aquests exemples:
Lo que passa és que ets un mandrós. (abans)
El què passa és que ets un mandrós. (ara) Segur que aquest què, que hem posat de color vermell, a molta gent li deu semblar correcte. Passa el mateix en aquest altre exemple:
Lo que vull dir és que... (abans)
El què vull dir és que... (ara)
Potser es veuria millor l'errada fonètica si, en comptes de fer servir el per substituir lo, féssim servir allò:
Allò que passa... O bé Allò que vull dir...
Oi que si escrivíssim i pronunciéssim  Allò què passa... o bé Allò què vull dir... ja ens faria mal d'orelles?
Evidentment, les frases correctes són  Allò que passa... o bé Allò que vull dir...
Tant difícil deu ser controlar els dels mitjans de comunicació (especialment la TV) i explicar-los que han de parlar com cal? Si sentim un presentador de la TVC que diu "El què passa..." molta gent pensarà que aquesta és la manera correcte d'enraonar, i escamparan l'errada. Jo li he sentida al President estat de la Generalitat, l'Artur Mas, i tot. Una persona que, pel càrrec que ocupava, hauria de ser un model per a tothom.
Malament rai, amb aquests exemples nefastos. Recordo que la nit del 27-S passat, a la TVC comentaven els resultats electorals i només una persona d'entre els convidats --una dona que es va presentar com a escriptora-- deia El que... Tots els altres deien El què... a dojo.

Un altre aspecte és que ara hi ha la tendència a abusar d'aquest "el que", encara que es pronuncii bé. Moltes vegades és més senzill emprar l'altra manera de dir --sense el-- que alhora fa més difícil equivocar-se. Mireu aquests exemples:
"Vull que m’expliquis el que has fet", frase correcta, es pot substituir per "Vull que m’expliquis què has fet". Així no hi ha manera de pronunciar un què quan no tocava, com algú podria fer dient "Vull que m’expliquis el què has fet".
"Digueu-me el que passa", frase correcta, però és més senzill dir "Digueu-me què passa" i evitem la confusió de pronunciar "Digueu-me el què passa".
Per tant, doncs, sempre que puguem prescindirem d'aquest el (abans lo) i ens equivocarem menys.

Espanyolades fonètiques

Una de les coses que se sent darrerament a la TV o a les pel·lícules doblades en català és això: "ja" o "jia". Què deu voler dir? Em va costar un xic, però al final ho vaig descobrir: vol dir HI HA! Qui ho diria, oi? La nefasta influència de l'espanyol converteix la nostra llengua en un no res incomprensible.
Per què no hi posen gent catalana, a pronunciar uns diàlegs? Per què s'entesten a fer degenerar encara més la llengua? No n'està prou, de feta malbé?

Paraules escapçades

    Em sembla que abans les úniques paraules que escapçàvem pel darrere eren: moto o amoto, cine, bici i, a vegades, foto, encara que normalment dèiem retratu. És clar que, a l'hora de dir-les, eren molt diferents. Dèiem: amotu, cina, fotu. Ara aquest costum d'escapçar, que sembla molt castellà, s'ha estès molt i ja es diu: cole, profe, senyo, boli, bici, mani, dire, depre, tele, peli...  
     És un canvi que s'ha produït darrerament. No sé si se n'ha de dir una evolució o una corrupció. El mal és pels mots tallats que acaben amb "e" o amb "o" perquè sonen com si fossin mots castellans: cole, profe, senyo, dire, depre, tele... i si aquí hi afegim els noms de les persones que també tallem: Montse, Rafa, Sebas, Salva..., la fonètica del parlar habitual se'ns castellanitza.

La essa final de síl·laba

     Tan els castellans com els francesos no saben fer les síl·labes acabades en "s".
     Mireu si sabeu què són aquestes paraules castellanes que sentim ben sovint: " ajco, frejco, pijcolabi, rajcar, pejcar. Ja veiem que volen dir: asco, fresco, piscolabis, rascar, pescar.
    I als francesos els passa el mateix i encara més, perquè ells la "s" ja ni l'escriuen. Hi posen un accent circumflex. Mirem aquestes paraules: fête, conquête, crêpe, hôtes, honnête, tempête, pâques. Més paraules castellanes d'aquestes: "bojque, trajto, ojcuro, cajto, cajtor, rajtro, fiejta, rejto, rejta ... Que volen dir: "bosque, trasto, oscuro, casto, castor, rastro, fiesta, resto, resta..."


    Un avantatge més de ser catalans. Sabent el català i el castellà tenim unes possibilitats fonètiques molt extenses que ens facilita la pronunciació dels altres idiomes.

El so i el significat

    Hi ha una colla de paraules que, quan les diem, només es distingeixen pel so obert o tancat de la e o de la o. Mirem-ne uns exemples:
    "La lloca cóva els ous en una còva".
    ", beu-te aquesta tassa de ".
    "Encara sòrt que no és sórd".
    "Ho va r de bona ".
    "Aquell ós es menja un òs".
                     Hi hem posat molts accents amb finalitat fonètica     "Si em mòc em cau el móc."
    "El moliner, de gra n'ha mòlt mólt".
    "És una errada lléu i ara no em llèu d'esmenar-la.
    "D'aquí no rès faran el rés del parenostre".
    "Amb el llum enfóca la fòca".
    "Sóc assegut en aquell sòc.
    "Encara ens hi estarem un mès més.
    "El méu gat fa mèu mèu.
    "Quants sóu que cobreu aquest sòu?
    "Un pneumàtic sempre es vèn ple de vént.
    "Còm heu pogut traginar aquest cóm tan gros?     
    "Si no li agradés ja fóra fòra.
    "M'ha dit que marqués la maleta del marquès.
    "Aquell altre cartell s'ha desprès després.
    "Les gallines ja són a jóc". "Un jòc de cartes".
    "Els membres de la córt han arribat a un acòrd?
    "En Josep sèu al séu lloc". "La Sèu episcopal".
    "Aquest no camina .
    "Vénen al mercat i hi vènen verdures".
    "Llavòrs no cal plantar aquestes llavórs ".
    "Són dos que fan un sòn ".
    "Aquí sóbre tinc un sóbre que em sòbra ".
    "Dóna els cèntims a la seva dòna".
    "Fem un mès més de vacances".
    "Aquell paper era sec i tenia un sec al mig."   "Aquell pobre home ha quedat mig cec".
    "De blat mòlt ja en tenim mólt."
    "Un jòc de cartes". "Les gallines ja són a jóc."
    "La terra té dos pòls, el nort i el sud.". "Qui no vulgui póls que no vagi a l'era".

        A vegades, emperò, hi ha paraules que s'escriuen i es pronuncien igual i són paraules diferents.
Aquí hi tenim uns exemples:
    "Som set que tenim set".
    "S'ha fos com si fos fet de cera".
    "Sec a taula i menjo pa sec".
    "Ara tenim un telèfon nou i el seu número no té cap nou".
    "L'avi és allà tot sol prenent el sol".
    "Ja t'he dit que treguis el dit d'aquí".
    "Diumenge vinent aneu a la neu"?
    "Si el glas ja fos fos, en compraríem més".
    "Qui mena aquesta mena, de ramat".
    "Tens aquest múscul molt tens".
    "Al cap no me n'hi cap cap més".
     El diccionari diu que un féu és un "domini de què un senyor era investit pel sobirà". També és del verb fer: "Què hi feu aquí?"
    "Si vols no cal que vinguis". " que vindré". "El si matern".
    "Ha tret la pistola però no ha disparat cap tret".
    "Tos és un adjectiu possessiu: "Tos ulls em diuen ben clar que sí...". També és un substantiu: Tenir tos és senyal de constipat.
    "Un gall fer". "Fer els deures".
    "En Joan té un bon cor". "Un cor que canta a tres veus".
    "Aquell llibre nou és el que fa nou".

Noms de lletres i paraules pronunciades en castellà

     És ben freqüent cometre l'error de pronunciar en castellà la lletra C, quan forma part d'una sigla.
D'aquest so se'n diu "so interdental fricatiu sord" (Eugeni S. Reig).
      A vegades diem les sigles lletra per lletra, així: PSC, UCD, ABC, CO2, CD que haurien de sonar: "pe-essa-sé" i "u-se-dé", "a-be-sé", "se-o-dós" sense fer la "c" com si fos una la "z" castellana. 

     Altres vegades hi ha vocals i pronunciem la sigla, no lletra per lletra, sinó com si fos una paraula, fent-hi també el so de "z" castellana. Per exemple: CIU que hauríem de dir "siu", UCI que l'hauríem de fer: "ussi", ONCE que seria: "onse" etc.
     Potser el cas que resulta incomprensible és el de la BBC que es podria dir en anglès: bi-bi-si, ara que tots sabem tant d'anglès o si no, en català be-be-se, doncs no, sempre hem de sentir be-be-ce en castellà. 


El lingüista Eugeni S. Reig ens comenta aquest tema: 

La c i la z castellanes
En castellà, la lletra z davant de totes les vocals i la lletra c davant de la e i de la i, es pronuncien amb so interdental fricatiu sord. Eixe so no existix en la nostra llengua i els valencians hem tingut sempre molta dificultat per a pronunciar-lo, per eixe motiu, abans, un valencianoparlant, quan parlava castellà, pronunciava la z castellana com si fóra una s sorda. Però tants anys d’escola en castellà i el bombardeig constant, massiu i despietat dels darrers decennis de ràdio i televisió en castellà han fet que, per fi, els valencians hàgem deprés a pronunciar la z castellana i a dir zarzamora i zozobrar com Déu mana. La qüestió és que ara ens n’hem passat de rosca i, no únicament pronunciem la z castellana quan parlem castellà, és que ho fem també quan parlem valencià. És habitual que els valencians, parlant valencià, pronunciem ABC, PC, PSC, ONCE, CO2, Garcia, Albacete, Zamora, amb so interdental quan hauríem de fer-ho amb so sibilant que és com ho hem fet tota la vida. I, damunt, pronunciem amb z castellana paraules i sigles corresponents a altres llengües que s’escriuen amb c o amb z, com ara CD, UNICEF, zoom, zapping o Alzheimer, quan eixa c o eixa z no representen el so interdental en la llengua d’origen. Eixa pronúncia denota una dependència servil del castellà molt lamentable. Per desgràcia, els mitjans audiovisuals fomenten eixa pronúncia inadequada quan haurien de fer, exactament, l’operació oposada. 
Hem d’esforçar-nos a pronunciar la z castellana com a s sorda quan parlem valencià. Enriquir el valencià amb el so interdental fricatiu sord no té cap avantatge. Cap ni un.

     Un altre cas és el que ens fa notar l'Albert Jané en la seva gramàtica "Signe". Ens comenta que tothom diu bé paraules com ara: pare, mare, llebre, febre, fent la "e" final com a vocal neutra que és i, en canvi, tant sovint pronunciem en castellà altres paraules: torre, base, espècie, piràmide, sèrie, frase, cúspide, catàstrofe, barbàrie, calvície i molts noms propis: Balmes, Sitges, Vives, Blanes, Pedralbes.

Vocals mudes

Hi ha una colla de vocals mudes que ja no les escrivim i hi posem un apòstrof. Per exemple:
    "el armari" --> "l'armari". Ens deixem la "e" de l'article "el".
    "la àvia" --> "l'àvia". Ens deixem la "a" de l'article "la".
    "de esma" -->"d'esma". Ens deixem la "e" de la preposició "de".
Emperò n'hi ha d'altres de vocals mudes que s'escriuen però no s'han de pronunciar pas perquè se'n troben dues de seguides. 

Exemples: "Cinquanta euros" --> "cinquanteuros".      "Quaranta anys" --> "quarantanys".
                 "Una altra" --> "unaltra".                   "Cada hostal" --> "cadhostal>.
                 "Dotze ous" --> "dotzous".                "Bona impressió" --> "bonimpressió.
                 "Bona eina" --> "boneina".                "Bona olla" --> "bonolla".
                 "Banda ampla" --> "bandampla".

Mots acabats en -st-

Hi ha paraules com: "agost" i "cost", que molta gent les pronuncia sense la "t" final i llavors sovint fa canviar el sentit d'allò que es diu. Així, quan diuen: "el mes d'agost" sembla que diguin "el mes de gos" i si diuen "el cost del viatge" sentim "el cos del viatge".
Tant de bo que diguéssim les "t" finals, tal com fan al País Valencià. Però, si més no, conservem les que ens queden. 

També hi ha les paraules acabades en -rt-, com ara, "fort, tort, sort, mort, hort". Totes són amb la "o" oberta. Si ens deixem la "t" i fem la "o" tancada, es confondrà "l'amor" amb "la mort", l'"or" amb "l'hort", etc. 

L'avantatge de la "s" sonora

 Hi ha algunes paraules que es confondrien si no tinguéssim la "s" sonora. Mirem-ne exemples:
"Les obres" i "les sobres". "Les ales" i les sales". "Desastre" i "de sastre". "Els astres" i "els sastres". Els alts" i "els salts". "Més OPES" (OPA = oferta pública d'adquisició) i "més sopes". Podríem afegir-hi un exemple castellà: "La sabes" i "las aves".

Estudio, copio...

Sovint es diuen malament les paraules: "estudio", "copio", "canvio", "anuncio", etc. que s'han de dir "es-tu-di-o", "co-pi-o", can-vi-o", "a-nun-ci-o" i no "es-tu-dio", "co-pio", can-vio", "a-nun-cio" que seria castellà.

      La lletra negreta indica on hi ha l'accent prosòdic




Què us semblaria que les paraules, "confio", "refio" i "desafio" les diguéssim "con-fio", "re-fio" i "de-sa-fio". Segur que ens faría mal a les orelles, perquè estaria malament en castellà i en català. Doncs dir "es--dio", "-pio", càn-vio" ens haurien de fer el mateix mal.

El so i el significat

Hi ha una colla de mots que en la llengua parlada només es poden distingir si els pronunciem bé. Aquí hi ha els que hem trobat. Hi indiquem en cursiva si la vocal és oberta o tancada:

    bot (bót pel vi) - bot (bot de saltar, botar) - vot (vòt de votar o religiós)
    bóta (bóta de posar-hi vi) - bota (bòta de calçar)
    casa (edifici o del verb casar) - caça (de caçar)
    cec (céc que no hi veu) - sec (sèc de secar o de seure)
    colla (còlla un grup) - colla (cólla del verb collar)
    cosa (còsa) - coça (cóssa o cop de peu)
    com (còm adverbi) - com (cóm de menjar)
    deu (dèu número) - deu (dèu d'aigua) - déu (déu del cel)
    feu (fèu de feudal) - feu (féu del verb fer)
    fosa (fósa de fondre) - fossa (fóssa o clot per enterrar)
    joc (jòc de jugar) - jóc (jóc de les gallines)
    lleu (lléu que no és greu) - lleu (llèu del verb lleure)
    llosa (llòsa de pedra) - llossa (llòssa o cullera)
    ma (ma dreta o esquerra) - ma (ma possessiu)
    més (més advervi de quantitat) - mes (mès de l'any)
    meu (mèu del gat) - meu (méu possessiu)
    moc (móc del nas) - moc (mòc de moure)
    molt (mólt adverbi) - molt (mòlt de moldre)
    mos (mós de menjar) - mos (mus possessiu)
    ós (ós animal) - os (òs p.e. de la cama)
    raça (raça biològica) - rasa (rasa de regar)
    res (rés de resar) - res (rès adverbi)
    rosa (ròsa flor) - rossa (róssa de color ros)
    sa ( de bova salut) - sa (sa possessiu)
    sec (sèc de seure) - cec (céc de no veure-hi) - sec (sèc com el pa o un rierol) - séc (séc de la cama o dels pantalons)
    seu (sèu de seure) - seu (sèu de residència) - seu (séu possessiu)
    sóc (sóc d'ésser) - soc (sòc de llenya)
    són (són del verb ésser) - son (sòn de dormir)
    sord (sórd que no hi sent) - sort (sòrt d'afortunat)
    sou (sóu d'ésser) - sou (sòu de qui treballa)
    vens (vèns de vendre) - vens (véns de venir)
    seré (seré del verb ésser) - serè (adjectiu)


Amb el mateix so i significat diferent

    creu (crèu de creure) - creu (crèu de sant crist)
    do ( de donar) - do ( nota musical)
    fa ( del verb fer) - fa ( nota musical)
    fals (fàls no verdader) - falç (fàls de segar)
    fas (fàs del verb fer) - faç (fàs cara)
    fer (fér del verb fer) - fer (fér de fera)
    fi (fi llis) - fi (fi de final)
    fos (fós d'ésser) - fos (fós de fondre)
    moll (mòll de mullar) - moll (mòll del mar) - moll (mòll tou)
    nou (nòu contrari de vell) - nou (nòu numeral)
    pas (pàs de caminar) - pas (pàs negatiu)
    ric (ric de diners) - ric (ric de riure)
    sed (sèd de veure) - set (sèt número)
    cap (cap substantiu) - cap (cap adverbi)

Sons que sabem fer bé i a vegades fem malament

Aquí farem un recull de diferents sons que sovint es fan malament, tot i que tothom els sap pronunciar bé.

Les paraules amb "x" que sona "gz":
      "executar", "exercici", "exemple", "exèrcit"
i d'altres de semblants, moltes vegades es diuen malament com si s'escrivissin amb "j" com en castellà, i es diu incorrectament:
      "egecutar", "egercici", "egemple" i "egèrcit".


o també d'altres diuen:
      "ecgecutar", "ecgercici", "ecgemple" i "ecgèrcit".
Què ens semblaria si les paraules: "examen", "exit", "òxid", "axial" les pronunciéssim "ejamen", "egid", "ogid", "agial", o bé: "ecjamen", "ecgid", "ocgid", "acgial"? Ens faria mal a les orelles. Doncs el mateix mal ens hauria de fer en sentir "egecutar", "egercici", "ejemple", etc.
Cal dir: "egzecutar", "egzercici", "egzemple", "egzèrcit", ... "

Paraules acabades en dues consonants
Mirem els exemples següents:
                   "cos i cost", "l'amor i la mort", "sor i sort", "cor i cort", "far i fart", "mar i mart"
    i també:  "tard", "just", "fort"...
Són paraules que sovint es diuen prescindint de la "d" o de la "t" finals. El bon català marca bé la consonant final. Actualment passa molt que es diu "cos" quan cal dir "cost" o es diu "la mor " per "la mort" (aquí, a més, hi ha la "o" tancada i la "o" oberta). No es pot confondre la "mort" de JC amb l'"amor" de JC, ni una monja: "sor" amb la fortuna: "sort" ni el "far" de Calella amb estar "fart" de Calella o confondre anar a "mar", que és molt a prop, amb anar a "mart", que és molt lluny, etc.

La ela catalana

    És un dels sons decisius de la nostra llengua. No s'hi sol donar gaire importància i en té molta. Ara ho veurem.
    La ela catalana és ben diferent de la castellana que és com la francesa. Si pronuncies les paraules "igual" o "final" en bon català, la llengua toca el paladar a prop de les dents de dalt. Aquest contacte de la llengua amb el paladar és molt suau i la "a" que la precedeix es pronuncia ben oberta i ben catalana.     


Si pronunciem aquestes paraules en castellà, haurem de posar la llengua ben punxeguda, més endarrere, tocant el paladar lluny de les dents de dalt, la "ela" surt molt esmolada i la "a" que porta al davant s'acosta una mica a la "e".

Tot això fa que si no fem les "eles" ben catalanes, el conjunt de l'enraonar quedi molt castellanitzat. Si es fan malament les "eles", tot sembla foraster, ja no és la nostra llengua, per correctes que siguin tots els altres sons.

Mireu de dir la paraula "diagonal" en català i en castellà. Ha de sonar molt ben diferenciat. Aquesta paraula, a Barcelona, sempre m'ha semblat que es diu en castellà. Gent de molt bon català la pronuncien amb la "ele" castellana. A Reus, i potser en altres llocs, hi diuen la paraula "hotel" amb una "ela" punxeguda. Llavors això fa que la "e" sigui tancada i la paraula "hotel" acaba que es diu en castellà.

El castellà es parla amb la punta de la llengua, els llavis i les dents, en canvi, el català surt de més endins. Les vocals obertes, inexistents en castellà, i les consonants més suaus, fan que, en català, es faci servir tota la boca i que surti del fons. Proveu-ho dient primer "català" i després "catalan". (Aquí procurant imitar l'Aznar. T'hi ajudarà si dius: "quetelén" amb les es ben tancades i la ela ben castellana).

Per fer la nostra "ela", la llengua ha de tocar molt poc al paladar.

No són diftongs

Les gramàtiques solen parlar molt dels diftongs per tal de prevenir les errades d'ortografia a l'hora de posar accents, dièresis o el guionet per tallar la paraula al final de la ratlla. Però aquí hi ha un problema de fonètica greu i molt poc valorat. Molts professionals, a la ràdio i a la TV, no se n'adonen.

Els diftongs que hi ha en català només són aquests: AI, EI, OI, AU, EU, OU que els formen una vocal forta (A, E, O) i una de feble (I, U) i aquests altres: UI, IU, UU que en tenen dues de febles.

No són diftongs els grups de vocal feble més vocal forta: IA, IE, IO, UA, UE, UO.
Hi ha algunes excepcions:

a) Quan hi ha tres vocals juntes i la del mig és una I o una U. Llavors la I o la U fan diftong amb la vocal següent:
    Ex.: no-ia, re-ia, de-ia, re-ial, di-uen, mo-uen, re-iet, hie-na.
b) Si un mot comença en I seguida d'una altra vocal:
    Ex.: io-de, iam-be, hie-na, io-gurt. (Aquí l'article no s'apostrofa: "el iode", "la hiena", "el iogurt").
c) Quan la G o la Q van seguides d'una U:
    Ex.: qua-li-tat, qües-ti-ó, llen-gua, qua-tre, ai-gües, quo-ta, quant. ("SIGNE" de l'Albert Jané. 1962)

El problema gros no és pas l'ortografia sinó la fonètica. D'escriure-ho ja en sabem força. En castellà sí que són diftongs: IA, IE, IO, UA, UE, UO. Per tant, és pronuncien com una sola síl·laba. En català són dues síl·labes i així cal que ho pronunciem.

Altre cop el castellà ens malmet la nostra llengua. De fet, som nosaltres que deixem que el castellà ens domini. Els diftongs és un cas difícil perquè, a vegades, costa de trobar-hi la diferència a l'hora de pronunciar-ho. No hi tenim l'orella prou fina i en general, no se n'és gaire o gens conscient.

Una paraula que ens dirà clarament si fem una bona pronunciació és: "imaginació". Només cal observar si diem "imaginació", reforçant la síl·laba "ma" o bé "imaginació", reforçant la "gi". Ja veiem que el primer cas és incorrecte perquè porta a dir: "i-ma-gi-na-ció", fent el grup "ió" com a diftong i el segon: "i-ma-gi-na-ci-ó". És el correcte.

Ara hi posarem més exemples per tal de poder fer un bon exercici de fonètica.

La paraula "canviarem" és can-vi-a-rem i no can-via-rem.
Per aprendre a dir-ho bé, fixem-nos que cal reforçar la síl·laba "vi". Aquí posarem en negreta la síl·laba que cal reforçar:
Direm: "can-vi-a-rem" i no "can-via-rem" que seria pronunciat en castellà.

La paraula "aviat" és a-vi-at i no a-viat
Direm: a-vi-at i no a-viat.

La paraula "pronunciem" és pro-nun-ci-em i no pro-nun-ciem
Direm: pro-nun-ci-em i no pro-nun-ciem.

La paraula "continuació" és con-ti-nu-a-ci-ó i no con-ti-nua-ció
Direm: con-ti-nu-a-ci-ó i no con-ti-nua-ció.

La paraula "estudiem" és es-tu-di-em i no es-tu-diem
Direm: es-tu-di-em i no es-tu-diem.

 Podríem practicar-ne més:
con-ti-nu-i-tat, o-ri-en-ta-ci-ó, ve-ï-nat, re-fe-rèn-ci-a, dif--ri-a, con-ti-nu-a-rem, cons-ci-èn-ci-a-ci-ó, po-tèn-ci-a, o-ra-ci-ó, vi-ru-lèn-c-i-a, im-me-di-at (i no im-me-diat), su-at, co-pi-at, ca-mi-ó (no ca-mió), re-fu-gi-at, re-u-ni-ó .

Ara una paraula molt especial:    
Justament la paraula "especial"
La frase "És un ... molt especial", tal com es diu ara, va venir d'Amèrica, fa una colla d'anys. La sentíem a les pel·lícules. Allà la vàrem aprendre. Ara a la radio, a la TV i per tot arreu, tot és especial: el dia que som, el convidat que entrevisten, el cantant que actua... Sol ser el recurs de quan no hi ha res d'especial. Abans no hi havia gaire res que ho fos d'especial. Ara tot ho és. Per això, caldrà tenir un interès especial a dir-la bé: S'ha de dir "es-pe-ci-al" i no "es-pe-cial com malauradament es diu tan sovint.
Ara quan es diu d'algú que "és especial", és un elogi, però quan es diu que "és una mica especial" ja veiem que tornem al sentit crític de sempre.

Finalment, cal anar alerta amb la paraula "circuit": no porta dièresi. Cal dir cir-cuit i no cir-cu-it. Ha de sonar com quan diem l'arròs ja és cuit.

El so "ll" o ela palatal

    És un só que es troba en perill d'extinció. El castellà l'ha perdut ja fa una colla d'anys. Potser ara ja quasi ningú no el sap fer. El català va pel mateix camí. Però el mal del català és que té moltes més paraules que van amb aquest so.
    En castellà, perdre el so "ela palatal" és greu; en català és catastròfic. Al "Diccionari català-castellà i castellà-català" de Francesc de B. Moll hi ha 812 paraules catalanes que comencen amb "ll" i de castellanes només n'hi ha 58. Una de cada catorze.


    Si suposem que la proporció es compleix també per aquelles "ll" que són entremig o al final de paraula, això voldrà dir que per cada paraula que té "ll" en castellà n'hi ha unes catorze en català. Si no fem bé el so "ll" llavors hi ha milers de paraules catalanes que es pronuncien malament.

    Us heu fixat el mal d'orelles que suposa parlar de segons què i no saber fer la ela palatal?
    Es pot parlar de "llibres", (gibres o iibres)? de "lleis" (ieis. geis)? o de "lletres" (ietres o getres)? Tothom veu que no i que es fa el ridícul. I de "llinatges", "llums", "lladres", "llocs", "vells", "balls", "llamps" i "llampecs"...

    Heu sentit un anunci d'una cadena d'alimentació que diu que a les seves botigues podreu "escuir" els "miiors" aliments? L'anunci es veu clarament que és doblat del castellà. No han trobat ningú que sàpiga dir "escollir" i "millors"? TV3 no podria ser més exigent? O ja ho dóna tot per perdut i que ja no hi ha res a fer?

    Sense fer bé el so "ella" el nostre enraonar fa "iàstima"

    Però és molt fàcil d'aprendre a pronunciar-la. Provem-ho.
    Cal posar la llengua tocant al paladar, sense tensar-la, ben tova, plana i no només la punta sinó tota la llengua. Que hi toqui sobretot del mig.
    Un cop posada així la llengua, ja podem provar de dir-ho amb la a i la o que són més fàcils de dir:
Primer amb una sola síl·laba:
                 "lla:" "llar" "llac", "llam"                                                "llo:" "lloc" "llom" "llot".
Ara amb dues o més síl·labes:
                 "lla" (tònica): "llàstima", "llàgrima", "llàntia"                "lla" (àtona): "llampec", "llanterna", "llamborda".
                 "llo" (tonica): "llosa", "lloro", "lloca".                            "llo" (àtona)): callo, emmirallo, lloable.
Ara amb "ll" al final.
                  all: "raspall", "mirall", "treball",                                   "oll": Ripoll, fonoll, trontoll.

    Ara amb la e, la i i la u:
Primer amb una sola síl·laba:
        "lle:" "llec" "llet", "llest"                            "lli:" "llims" "llit" "llis".                         "llu:" "llus", "llum" "lluc" .
Ara amb dues o més síl·labes:
                             "lle" (tònica): "llesca", "llera", "llépol"                "lle" (àtona): "alletar", "fulletó".
                             "lli" (tonica): "llima", "allisa", "pallissa".             "lli" (àtona)): "llimar", "allisar", "falli".
                             "llu" (tònica): "lluca", "lluita", "rellum".               "llu" (àtona): "llumeta", "lluitava","lluminós".
Ara amb "ll" al final.
           "ell": "castell", "rampell", "garbell".             "ill": "conill", "cordill", "renill" .           "ull": "reüll".

     Per anar bé, aquest so "ll" s'hauria d'aprendre a fer de petit. Quan s'és gran ja costa molt més.
     Els pares i mares i els mestres (i potser millor els avis i àvies) n'haurien de ser ben conscients, d'això.

     A vegades es sent a dir que per les comarques de Girona i Vic sempre fan una "i" allà on hi ha una "ll". Llavors et diuen allò de: "En un paié de paia moia...". Així sembla que es treu verí al tema de les "ll". 


Certament que molts parlants d'un bon català diuen ui en comptes d'ull, cèia en comptes de cella, paia i paier en comptes de palla i paller, etc. Però aquests parlants saben fer la "ll". Saben dir i diuen ben dit: llibre, llapis, llum, llengua, llavi, llauna, llebre, llei,... Aquestes paraules en què hi posen la "i" en comptes de la "ll" solen ser les que en castellà van amb "j" (ojo, ceja, paja, pajar, etc). Per tant, s'ha de considerar una forma dialectal ben legítima del català.

        Llegiu un comentari del lingüista Eugeni S. Reig: El ieisme.                      

Mireu un recull de frases de la cuina de TV3:


La "eia"
La cuina de TV3. 17 a 21 de maig del 2010.
      Aquesta setmana a TV3 un jove cuiner, en Xavier Lorés, eixerit i trempat, ens ensenya a fer uns plats que segur que ens hi lleparíem els dits. A nosaltres, però, fanàtics de la llengua, ens fa esgarrifar. No sap fer el so de la ela palatal. No sap fer la "ll". Ens ha dit coses com aquestes:
Cuina a TV3   "Abans de buiir".
   "Aiioli amb un gra d'ai".
   "Taiem el cap del peix".
   "En una paeia calenta".
   "Com més calent miió".
   "Primer s'ha de muiar".
   "Una cuiera i una forquiia".
   "Hi posem tres ais".
   "Fer ioc". "Us aconseio".
   "Arrencar el bui". "Fer buiir". "Fins que buii".
   "Ho muiem amb una mica d'aigua".
   "Ai i julivert". "Molt d'ai"."Poiastre taiat".
   "Un parei de fuies de iorer". "Nata ieugera".
   "La iet". "La canyeia". "Un rubei d'ou". "La iimona".
   "Arrencar el bui". "Esperar que quaii". "Muiar amb vi".

      Ja ho veiem, si no sabem fer el so "ll", el català  es torna un idioma malsonant i gairebé inintel·ligible.

     En aquestes ratlles hi ha 31 paraules amb el so "ll". Si les traduïm al castellà, veurem que només la paraula "paella" porta el so "ll" i encara és una paraula que els ve del català . El “Diccionario de la lengua española” diu "del valenciano paella". En espanyol , si no saben fer aquest so, gairebé no es nota. Nosaltres, en canvi, tenim moltís­simes paraules amb el so "ll" i, si no el sabem fer, destrossem la llengua.

L'ànima de la llengua

Si la nostra fonètica no és bona, la llengua que parlem no val res.


Per això es diu que la fonètica és l'ànima de la llengua.

Ja en trauríem ben poc de fer les construccions ben fetes, de conjugar bé els verbs, de posar-hi els nostres pronoms febles, de fer servir els adjectius adients, si després ho pronunciem tot com si fóssim forasters.

Hem de saber fer les vocals obertes i les tancades, les esses sordes i les sonores, el so de la ela palatal (ella) "ll" i de la ela geminada "l·l", les vocals neutres, si som de parla oriental. També el so de la ve baixa "v", que ja només el saben fer al Camp de Tarragona, al País Valencià i a les Illes.

Cal ser molt exigent en aquest aspecte de la nostra llengua. A Anglaterra, els nens tenen classes de fonètica i aquí, a Catalunya, amb una llengua tan feble, això ho tenim ben descuidat. L'exigència de coneixement del català és sempre per escrit o es mira si es sap llegir però no es valora ni es treballa la manera de pronunciar-ho. Caldria que s'exigís a tots els nivells aquest aspecte tant important de l'idioma.

N'hi ha que diuen que la fonètica "és un os dur de rosegar" i, si no saben fer la 's' sonora ni la 'o' oberta, cosa que passa sovint, llavors ens diuen que "és un ós dur d'arrossegar". Que és ben diferent.


     Comentari de l'Eugeni S. Reig: "Millorem la pronúncia"  

M

                                                             

                                                                           — M
* malograt malograda
Malaguanyat.
* mantequilla
Mantega.
* marica maricón mariquita
Culer, sodomita, doneta, efeminat, marieta, cosó, faldilleta, del ram de l’aigua.
* mariconada
Una acció indecent, deslleial o mancada de moral és una jugada, mala jugada, mala
passada, putada o porcada.

marxa
Castellanisme admès per l’IEC. Gresca, trempera, delit, ànim, empenta, valentia, festa,
diversió, alegria:
L’Anna és molt de la gresca: sempre balla (millor que: té molta marxa).
marxar
Caminar en general, caminar amb un cert pas. Executar un vehicle o una màquina els moviments que li són propis; funcionar. Aquestes accepcions són correctes. No ho és la que introdueix el DIEC, com a sinònim d'anar-se'n. És una espanyolada. Així direm Ja te'n vas? (no pas *ja marxes?). O bé Ens n'hem d'anar (no pas *Hem de marxar).
* marron
Contratemps, obligació que no ve de gust.
* marxós marxosa
Graciós, tabolaire, amb molta trempera, que li agrada la xerinola, fester, divertit, disposat
a divertir-se: Ets una noia amb molta trempera
(no pas *molt marxosa). Sou molt divertits
(no pas *molt marxosos).
mateix
És correcte quan és adjectiu: la responsabilitat recau en la mateixa persona que va
ordenar-ho
. És un calc sintàctic de l’espanyol quan es fa servir com a pronom: *redacteu
un ban i envieu una còpia del mateix a tots els departaments
. L’alternativa, en aquest cas,
és: envieu-ne una copia. En altres casos podem fer servir els pronoms hi, la, etc.
mateix -> * donar el mateix
Tant li fa, tant li feia (no pas *donava el mateix).
* matxacó matxacona
Pesat, enutjós, enfadós, corcó, paparra, plepa, borinot.
* medir
Fer, amidar, mesurar, tirar: Aquest envà fa sis centímetres de flux (no pas *medeix sis
centímetres). Cal que mesureu bé les vostres paraules (
no pas *Cal que mediu bé les
vostres paraules). Aquesta peça de roba tira vint metres (
no pas *medeix vint metres).
Quan fas d’alçada? (
no pas *quan medeixes d’altura?). Amidar la llargària d’una paret (no
pas *medir la llargada d’una paret).
melena
Una melena és "l’evacuació per l’anus de sang digerida, llefiscosa i de color negre,
conseqüència d’una hemorràgia digestiva alta".
No té el significat de cabells llargs, cabellera, crinera, serrellera: La serrellera d’un lleó (no
pas *la melena d’un lleó). En Pere duu els cabells llargs (no pas *té melena).
mel -> * miel sobre hojuelas (sic)
Barbarisme gens honorable, propi de catalans colonitzats, escoltat a la seu del Parlament
de Catalunya (27/4/2005), per bé que seguit de l'excusa analfabeta "com diuen a Madrid".
L'equivalència catalana és: encara millor, ésser oli en un llum.
menjar -> * menjar-se un marron
Carregar la culpa d’un delicte, d’un fet: Sempre carreguem les culpes nosaltres (no pas
*nosaltres sempre ens mengem els marrons).
mentre
No s’ha de confondre amb mentre que ni amb mentrestant. La conjunció mentre
introdueix una frase que expressa una acció simultània a la que expressa la frase principal.
Significa "durant el temps en què": Mentre tu plomes el pollastre, jo encendré el foc.
mentre que
No s’ha de confondre amb mentre ni amb mentrestant. Mentre que és una conjunció
adversativa, usada per contraposar dues accions o dos fets: El teu germà és molt
obedient, mentre que tu no creus gairebé mai.

mentrestant
No s’ha de confondre amb mentre ni amb mentre que. Mentrestant és un adverbi que
apareix aïlladament, separat de la frase per una pausa. Significa "durant el temps en què
s’esdevé alguna cosa": Tots treballàvem; i tu, què feies, mentrestant?. Els jugadors
s’entrenaven; mentrestant, l’entrenador feia la conferència de premsa
(no pas *Els
jugadors s’entrenaven mentre que l’entrenador feia la conferència de premsa
).
metxa
Floc, ble (de cabells): Porta flocs de cabells de color blau.
* menudència
Fotesa, insignificança, menudesa, minúcia, minuciositat, petitesa, poquesa.
mida -> * a mida que
A mesura que, com més... més: A mesura que el tren corria, les cases es feien més
petites. Com més corria el tren, més petites es feien les cases.

mig mitja -> a mitges
No és correcte usar aquesta expressió en comptes de a mig fer. Direm: Ha deixat la feina a
mig fer. Totes les obres són a mig fer; no n’hi ha cap d’acabada.
L’expressió a mitges
significa "entre dos" o bé "no del tot".
mimar
Mimar és "imitar exactament algú o alguna cosa". Tots els altres significats que es donen a
aquest verb són castellanismes, i aleshores cal substituir mimar per acaronar, acotiar,
amanyagar, aviciar.

* mogolló[n]
Munt, pilot, merder, pila, gran quantitat, fum, fotracada: Hi havia un munt de gent (no pas
*mogolló de gent)

morat * posar-se (o fotre's) morat
Treure el ventre de pena, treure el ventre de mal any.
morbo
1. Emoció, interès, suspens.
2. Tafaneria, curiositat, ganes de saber, morbositat: Ho volem saber per satisfer la nostra
tafaneria (
no pas *per satisfer el morbo).
moreno * posar-se moreno
Colrar-se, embrunir-se, bronzejar-se.
mosca * estar mosca
Estar escamnat.
mosca * estar amb la mosca darrere l'orella
Ensumar (flairar) alguna cosa.
mosca * per si les mosques
Per si de cas, si de cas, si per cas.
* mosquejar-se
Enrabiar-se, emmurriar-se, disgustar-se, empipar-se, emprenyar-se: El públic ha
començat a disgustar-se (
no pas * ha començat a mosquejar-se).
* mullit mullida
Tou. Quin matalàs més tou.